Deshumanitzar-se és perdre la nostra essència com a espècie, desarrelar-nos de la terra en la qual naixem i creixem. Oblidar qui som, deixar de sentir el nostre alè, el nostre batec, deixar d’escoltar també la respiració i el cor de tot el que ens envolta. I així, estúpidament, esdevenir autòmates en un món -real en la seva irrealitat- que ens aliena.
La llibertat de parlar, encara que ens responguin el que no volem sentir, o que callin quan voldríem respostes. La llibertat d’escollir, encara que dolgui la renúncia. La llibertat d’equivocar-se, encara que tinguem gravat a foc que sempre tot s’ha de fer bé. La llibertat de ser sense por, o de ser, encara que tinguem por… sí, som lliures, al preu que val la llibertat.
________________
La libertad de hablar, aunque nos respondan lo que no queremos oír, o que callen cuando quisiéramos respuestas. La libertad de escoger, aunque duela la renuncia. La libertad de equivocarse, aunque tengamos grabado a fuego que siempre todo debemos hacerlo bien. La libertad de ser sin miedo, o de ser, aunque tengamos miedo … sí, somos libres, al precio que vale la libertad.
ahir, al tren, vaig viure i gaudir de la valentia sense complexes de la Crisal, que en el vagó ple de gom a gom ens va donar a plena veu bon dia tots i ens va obsequiar amb poesia pròpia “d’alt nivell”. Em va fer vibrar i pensar. Amb el seu permís, comparteixo “A MEDIAS”
a Medias
A la mitad te quedas
medio completo,
medio incompleto.
A la mitad te quedas
medio lleno,
medio vacío.
A la mitad eres
medio de verdad,
medio de mentira.
A la mitad dices
que no a medias
y que sí a medias.
A medias
recuerdas la mitad
y olvidas el doble.
Hazlo
o no lo hagas,
pero no lo intentes.
A medias no se aprende
a caminar el Camino del Medio.