Observo totes aquestes paraules
desordenades,
Com els meus cabells, en despertar.
Busco pentinar-les i descobrir el seu ordre,
Encara secret,
I que donin llum a un sentit que m’espera.
Elles es deixen, dòcilment,
I conformen uns versos senzills
Que aquieten la meva incertesa.
Les engalano una mica i, piadoses, alimenten la meva vanitat.
Sospito que no he sabut escoltar
El seu murmuri gràcil i delicat
Una cosa sàvia com un amanyac.
Potser no eren paraules,
Sinó retalls a les golfes
De sentiments abandonats
Com fulles, caigudes de l’arbre.