Cap a dins, escalfant-nos en l’escalfor de la llar… la llar interior que desitgem amb l’escalforeta del foc, olor de brou o pa de pessic, i les carícies, somriures, jocs o cançons de mare, pare. Però no, de vegades, en entrar dins, sentim el fred de l’amor que ens va faltar, de la solitud del nostre nen o nena incompresos, el desconcert i l’enuig de la nostra fràgil i generosa confiança traïda, el fred d’allò que no vam tenir, d’allò que no va poder ser, d’allò que ens va faltar. Llavors, suaument, abrigar-se amb una bona manta, anar a per llenya i reviscolar de nou un foc, el foc que mai no s’apaga: el simple agraïment d’estar viu i de ser qui sóc, més enllà de mi mateixa.
