Si sabés d’on surt la tristesa, o la inquietud, si sabés … Però no sé, i em tempta negar-ho. I no obstant això hi és, de vegades. Potser sigui el ressò d’un passat antic que la memòria esborra o amaga; potser sigui un murmuri del present, tan ampli, tan polifacètic, tan interconnectat; potser és una intuïció de futur que sense ser-hi encara, ja camina. Perseguiré una causa, amb la totpoderosa ment i serà inútil. Perquè dins no existeix el temps, la frontera entre allò real i imaginat s’esfuma. Llavors, humilment, només queda descansar, esperar, mirar per la finestra la tardor, mirar sense veure allò invisible, per poder sentir i deixar que el que és, sigui.
