Deshumanitzar-se és perdre la nostra essència com a espècie, desarrelar-nos de la terra en la qual naixem i creixem. Oblidar qui som, deixar de sentir el nostre alè, el nostre batec, deixar d’escoltar també la respiració i el cor de tot el que ens envolta. I així, estúpidament, esdevenir autòmates en un món -real en la seva irrealitat- que ens aliena.
Fuetejats pel vent des de fora, dins les aigües es regiren amb força, regna el soroll i la confusió. No hi ha sud ni nord, ni aquest ni oest. Potser prop -o potser lluny- la fi de la por, la inseguretat i el descontrol. Després del temporal, els mur -que es creien inamovibles i omnipotents- ensorrats… i la sorra de la platja, remoguda, neta i brillant. I dins, qui sap, potser s’haurà conquerit nova força i nova llibertat.