Quan fa mal l’ànima, quan fa mal viure, posem en marxa els nostres mecanismes d’autoprotecció que ens permeten “sobreviure al dolor”. El procés terapèutic és un fràgil equilibri entre tornar a mirar la ferida i sostenir el dolor. Per això, el procés profund per curar no es fa en un dia. Per això, entrar a la ferida requereix molt de compte. Saltar totes les barreres de protecció pot ser impossible de sostenir i retraumatizarnos. No obstant això, no mirar la ferida i quedar-se a la barrera pot servir com pegat, però no ens ajuda a comprendre’ns en profunditat ni a estimar-nos completament, també amb el nostre dolor. Els nostres mecanismes de personalitat són el que un torniquet és a una ferida: quan la ferida està oberta cal prémer fort, pot salvar una vida. Però per curar la ferida, cal afluixar el torniquet, mirar la ferida, netejar-la -encara que cogui- i aplicar el tractament necessari perquè de nou pugui circular la sang, fluir la vida.
emociones
constel·lacions a Barcelona 18 de juliol
A vegades ens sentim portats per una tristesa o alguna emoció intensa que no és coherent amb els esdeveniments de la nostra vida. O ens sentim inevitablement portats a repetir una i altra vegada patrons o situacions que ens impedeixen créixer i viure feliçment, incapaços (segons sembla) d’aprendre dels nostres errors. Altres vegades volem tirar endavant un projecte propi (de parella, de família, professional) i es diria que pals invisibles traven les nostres rodes. O el cos ens parla per mitjà d’una malaltia i no sabem entendre quin és el missatge. Amb les constel·lacions podem accedir a contextos inconscients i desbloquejar amorosament aquests nusos, perquè flueixi l’amor, unint allò que abans estava separat i portant-nos a una major integració i harmonia vital.
Divendres 18 de juliol a la tarda, una sessió a Node Nord (Barcelona)
atravessada
Tinc por de la meva por, de la meva ràbia, del meu dolor. Vaig aprendre a ignorar-los, els vaig encadenar en la més fosca de les foscors, i després de capes i capes i capes, vaig posar un paper de colors, i algun llaç. I ara, quan de vegades es trenca alguna cadena (ja se sap), si es desllueix el paper o cau el llaç, tot el meu ésser vibra de por, ràbia o dolor … i em permeto, en serena rendició, que aquestes emocions que em pertanyen (sí, també aquestes) travessin el meu ser, aquest ésser que anhela ser complet.