Fuetejats pel vent des de fora, dins les aigües es regiren amb força, regna el soroll i la confusió. No hi ha sud ni nord, ni aquest ni oest. Potser prop -o potser lluny- la fi de la por, la inseguretat i el descontrol. Després del temporal, els mur -que es creien inamovibles i omnipotents- ensorrats… i la sorra de la platja, remoguda, neta i brillant. I dins, qui sap, potser s’haurà conquerit nova força i nova llibertat.
Tinc por de la meva por, de la meva ràbia, del meu dolor. Vaig aprendre a ignorar-los, els vaig encadenar en la més fosca de les foscors, i després de capes i capes i capes, vaig posar un paper de colors, i algun llaç. I ara, quan de vegades es trenca alguna cadena (ja se sap), si es desllueix el paper o cau el llaç, tot el meu ésser vibra de por, ràbia o dolor … i em permeto, en serena rendició, que aquestes emocions que em pertanyen (sí, també aquestes) travessin el meu ser, aquest ésser que anhela ser complet.