Del cel a la terra, de la terra al cel. Allò diví en allò humà. L’Amor es concreta en un nadó fràgil, dependent, pobre. Tot el que és humà és estimat, tot el que és humà, també les nostres limitacions, la nostra solitud, la nostra incapacitat o la nostra por. “Jo sóc Déu”, tinc dret a existir, és més la meva existència és un regal … també en la debilitat. Abans que res, sóc estimat-estimada amb infinita tendresa i en sentir això en mi, se m’expandeix el cor, s’encomana. Sonen cascavells. Bon dia, món. 😉
