microfeminismes, el valor d’allò quotidià

El feminisme sense activisme és pura xerrameca. Hi ha un activisme a la vida quotidiana, un feminisme que s’encarna en el dia a dia, i aquest és el que canviarà el món. Els discursos sense encarnar es converteixen en demagògia o dogmatismes. El feminisme conscient de dones i homes és el que ens traurà del patriarcat.

Ser feminista és donar les gràcies quan, en arribar a casa, et trobes el menjar a taula sense que hagis hagut de comprar ni cuinar. Perquè això és donar valor a la feina invisibilitzada de les dones (i l’agraïment val per al cuiner tant com per a la cuinera).

Ser feminista és dirigir-te a ñ’encarregat del supermercat per dir-li que la música amb lletres masclistes que sona no pot formar part del fil musical, i fins i tot deixar-ne constància en un llibre de reclamacions.

Ser feminista és dir que aquest acudit masclista (o racista, o homòfob) que fa reiure els altres a tu no et fa gens ni mica de gràcia.

Ser feminista és oferir el teu suport al metro a una dona que ho està passant malament davant d’un home i no s’atreveix o no sap parar-li els peus.

Ser feminista és fer veure a qui pretén fer-te una floreta que el que diu és una ofensa per a moltes dones (“tu podries llogar el teu ventre perquè fas uns nens molt bonics”)

Ser feminista és dir als teus familiars que certs regals “sexies” no els vols per a les teves filles de 10 anys.

Ser feminista és poder dir en converses de la teva gent quan surt el tema de la prostitució o ventres de lloguer que el cos de les dones no es compra ni es ven.

Ser feminista és ensenyar als teus fills i filles de 6 anys que la força física no és el que fa millors els nens que les nenes.

Ser feminista és fer servir els microfeminismes quan es donen els micromachismes.

Ser feminista és, sobretot i abans que res, permetre que surti la nostra veu de dones en tants moments del dia. La veu de les entranyes… encara que sigui fluixet, encara que surti tremolant, encara que tingui vergonya o encara que cridi o doni cops de porta.