Ser activista de causes que ens semblen justes és passar dels ideals a les accions, alinear allò que pensem amb allò que fem. També és una manera de despertar consciències en els temes que ens mouen, siguin socials o ambientals. Però l’activisme no està exempt de les seves ombres.

Necessitem fer-nos unes reflexions. I em sorgeix una de les preguntes que més m’ha ajudat i que es fa sovint a l’entorn gestàltic per poder responsabilitzar-nos del que fem: des d’on? Des d’on m’activo, des d’on reivindico. Què em porta a sortir al carrer, a posicionar-me a xarxes i espais públics.

Aquesta societat nostra ens vol ximples i reactius, per poder manipular-nos des dels mitjans i les xarxes socials. De vegades, en lloc de “pensar i actuar”, funcionem des de “sentir i actuar”, des d’un impuls emocional. Moltes estratègies de comunicació i màrqueting ho saben i ho usen.

Com a humans, estem fisiològicament i neurològicament dissenyats per sentir el dolor aliè i fins i tot allò que no és ètic o just, perquè això és clau per a la supervivència de l’espècie. Però per implicar-nos en les causes que defensem, aquesta empatia per si sola no és suficient. Encara més, si n’hi ha massa ens desborda o ens desconnecta per inundació. Aleshores, o ens movem en calent per indignació o no ens movem en absolut per saturació.

D’altra banda, els fets per ells mateixos, de vegades ja no ens mouen. És com si estiguéssim lobotomitzats, la nostra part racional anul·lada. Per poder mantenir-nos en cert activisme, necessitem un criteri sobre el món, sobre allò que ens fa bé i allò que ens fa mal individualment i col·lectivament. Vull recordar que l’activisme és el que ha fet evolucionar el món dels drets socials i que l’activisme ve precedit per la consciència. O així hauria de ser.

Com en tot, necessitem alinear allò que pensem i fem amb allò que sentim. Només cal fer una ullada a les notícies per veure que estem adormits o manipulats. Si no, estaríem als carrers per moltes raons, dient PROU. Des de qüestions més properes com el preu dels lloguers i l’especulació fins a situacions més llunyanes i molt més greus, com els assassinats massius a Gaza. Ja no tenim criteri perquè els mitjans s’encarreguen d’ensinistrar-nos.

Sóc psicòloga, formadora, però sóc abans que res persona humana. El que escric vull que tingui cap i peus, acció i raó… però també cor. Confio en els molts grans de sorra, a les gotes a l’oceà i en cada passet d’un llarg camí. I em fico al fang també. Ho dic ben alt i clar: el que està fent l’estat sionista d’Israel és pura barbàrie.

No és una guerra, és un genocidi. Tinc al meu cor el dolor dels ostatges de Hamàs i les seves famílies. Però allò que fa un estat sempre és més greu que allò que fa un grup terrorista. No només per la magnitud i els números de víctimes de cada bàndol, sinó perquè quan són els estats -que ens haurien de protegir- els que comenten atrocitats, els civils estem totalment venuts. És un abús de poder legitimat com pocs, i si els mitjans o els ciutadans blanquegem aquestes accions d’un estat, aquesta impunitat amb què assassina milers de persones genera impotència i seqüeles durant generacions. És trauma massiu.

Mentre l’estat israelià mata milers de civils i infants, el món “civilitzat” mira cap a una altra banda. Mentre fa explotar dispositius electrònics sense tenir en compte les conseqüències civils, el món discuteix que si són llebrers o són podencs.
Per això i molt més, l’Estat Sionista d’Israel és inhumà i genocida com ho va ser el Tercer Reich. Els descendents de les víctimes són ara els botxins.  Però ara, els estats teòricament garants de drets a Europa defensen els seus interessos i no els drets humans més elementals. No perdem la nostra humanitat: pensem, sentim i actuem pel bé del nostre món. Necessitem fer el salt a una humanitat més conscient, més empàtica i més mobilitzada per al bé comú.

Què és fer-se gran? Et plantes davant d’una càmera i et deixes veure, amb els teus 50 al cos i amb els teus 17 a l’ànima. Quins dos! Aquí, amb aquestes ganes, aquesta mirada que a alguns se’ns posa de voler menjar-se el món abans que el món no ens mengi. Cinquanta, amb algunes batalles guanyades i alguns ídols caiguts. Aquí, just aquí, a primera fila de l’objectiu, el rostre i el cos.

Què és fer-se gran? Adonar-me que acumulo tanta experiència com arrugues (de moment, ni molt ni poc de cap de les dues coses); que l’elasticitat que perdo a la pell la faig servir per comprendre  més… bé, de vegades. Aquest cos, que al matí quan estrena el dia es desperta sentint que ja no és tan flexible, que veu menys nítides algunes coses ien  sent més clares altres. El cos es fa gran… amb tants regals que he pres per descomptats durant tant de temps i que innegablement han anat i van gastant-se amb els anys. Veient-me i sentint-me amb les alegries i les decepcions, amb les taques i els fogots, amb el riure juganer i la il·lusió de participar del món, encara que ja sense menjar-me’l i comprenent que, és clar, de vegades el món em menja.

Què és fer-se gran? sento que fer-se gran és passar etapa a etapa, deixar anar alguna cosa (mai tot) i acceptar el repte i regal següent. Mirar amb agraïment què hi ha, a cada dia el seu afany. Sentir el meu cos com el temple de la Vida, com deia el savi. Vull que fer-me gran sigui aprendre a compassar l’ànima amb el cos. No crec que el cos sigui la presó d’una ànima sempre jove, no ho crec. Sento i agraeixo al cos per ser allò que justament em permet experimentar l’existència, el recipient que conté la vida amb tots els matisos, els colors i els límits. Vull sentir que fer-me gran és donar treva al cos, desaccelerar el ritme i bressolar l’ànima. Assaborir poc a poc tots els racons de l’existència.

Em commou veure’m i sentir-me Nosaltres, en femení i en plural. Dona entre dones, una de nosaltres. Aquí connecto amb una força serena i una tendresa immensa. Una veritat clara.

Perquè quan ens connectem les unes amb les altres, en aquesta companyia que no jutja, podem aixecar la cara, mostrar la cara en qualsevol moment: ple de llàgrimes o de mocs, de sensibilitat, de por o de vergonya, de riure divertidíssim o de ràbia continguda o desbocada i saber que mai tornarem a estar soles. Que apartar-nos, culpar-nos, menysprear-nos o amagar-nos, ja no seran més el que enfonsi i perpetuï les nostres ferides. Cal sortir amb la cara a l’aire.

El nostre cos reprèn, en companyia de les nostres germanes, la força de les nostres cuixes, la vitalitat del nostre sexe, la certesa del nostre ventre, la compassió del cor i la claredat de la nostra ment. Una mirada neta i netejadora de dolors, primer els propis i després els aliens. Digues-me, germana, on vas estar, que t’havia perdut? Des de l’origen dels temps t’he buscat. Benvinguda.