Anna Ferre Giménez

« la felicitat suprema a la vida és la convicció de sentir-nos estimats » (Victor Hugo). Compartint amb les meves amigues estimades, dones valentes que venen de l’ahir i miren a l’avui; dones amb qui comparteixo l’alegria, el dolor antic i l’orgull retrobat de ser dones. Gràcies per les estones i vivències compartides… que sigui per a tota l’eternitat.

______

« La felicidad suprema en la vida es la convicción de sentirnos amados » (Victor Hugo). Compartiendo con mis amigas queridas, mujeres valientes que vienen del ayer y miran hacia el hoy; mujeres con quien comparto la alegría, el dolor antiguo y el orgullo reencontrado de ser mujeres. Gracias por los ratos y vivencias compartidas… que sea para toda la eternidad.

a la Mònica i la Maria

saber que hi ha moltes realitats viscudes en paral·lel, nivells de realitat intuïts, viscuts… una certesa que a estones s’escola entre els dits com l’aigua i a estones és lluminosa com el sol del migdia. Entrar i sortir, buscar la porta, mirar tímidament pel forat del pany allò que vibra en les cèl·lules i la ment no entén… una porta… deixar que la porta em trobi. Esperar guiats per instants intensos i efímers de connexió i de clarividència.

__________

A Mònica i Maria

saber que hay muchas realidades vividas en paralelo, niveles de realidad intuidos, vividos… una certeza que a ratos se escapa entre los dedos como el agua y a ratos es luminosa como el sol de mediodía. Entrar y salir, buscar la puerta, mirar tímidament por la cerradura lo que vibra en las células y la mente no entiende… una puerta… dejar que la puerta me encuentre. Esperar guiada por intensos instantes efímeros de conexión y clarividencia.

Amb l’anhel al cel i els peus a terra. Equilibri del qui espera activament. Les coses més sublims dins de les quotidianes i petites. El cor obert i la mirada clara, les mans a punt per preparar-se a la visita de la vida, a les visites de la vida. En la meitat de l’Advent, saber que esperar del cel és treballar la terra amb alegria, esperar també quan és de nit i preparar la casa sagrada que som per rebre allò que ens fa trascendir les nostres petiteses.

___________

Con el anhelo en el cielo y los pies en la tierra. Equilibrio de quien espera activamente. Las cosas más sublimes dentro de las cotidianas y pequeñas. El corazón abierto y la mirada clara, las manos a punto para prepararse para la visita de la vida, las visitas de la vida. A mitad del Adviento, saber que esperar del cielo es trabajar la tierra con alegría, esperar también cuando es de noche y preparar la casa sagrada que somos para recibir aquello que nos hace trascender nuestras pequeñeces.

« Quand le mystère est trop impressionant, on n’ose pas desobéir » (Le Petit Prince) Sólo la confianza y una humildad profunda nos empujan a adentrarnos en el misterio… y de un lugar desconocido en nosotros surge una obediencia asombrada y una fuerza y una certeza que no sabíamos que estaban allí.

Observar, amb la lleugera curiositat enjugassada d’un infant que pren la vida a mans plenes, amb la mirada profunda de l’experiència viscuda que sap que no reten la Vida, la Vida que va passant

Anant a la feina, amb mandra. Comença un dia com qualsevol altre dia… i entre el trànsit, trobo un moment per a l’admiració. Llum dins de l’ombra. Poesia quotidiana, poesia compartida.

En l’abraçada de l’Amma, la força de la tendresa.  La mare incondicional acull, i « només » amb això es mou tant dins i fora de tanta gent arreu del món! “Cuando una flor se abre, las abejas acuden por propia voluntad”.

és important saber cap a on anem… i és important saber que en el fons, saber-ho és una il·lusió. La vida ens empeny, ens bressola, ens sorprèn sempre.