Lluny, lluny

Quan no sé què pensar,
quan se m’acosta sigil·losament el desànim,
Quan voldria parlar
Però no arribo a articular a una cor, budells i ment

M’agrada mirar lluny.
Tot aigua, o tot verd o tot cel.

Tan lluny, que arribo a tocar
Amb la punta de les ales que no tinc
La pell més fina i sàvia
Que envolta acuradament el més proper a mi mateixa que tinc.
I aquí, calma davant de l’abisme,
Tanco els ulls per escoltar millor.
Descanso, en treva, i hi vaig arribant.