Sòl, dones

A pas lent,
Trepitja fort
O lleuger.
Peus a terra.
Sòl pèlvic,
Entranyes adolorides,
Llàgrimes retingudes.
Trepitja el sòl.
Dóna’m la mà,
Abraça’m amb el teu silenci,
Recull l’odi,
El menyspreu.
Dóna’t un mim,
Canvia el conte.
T’explico el que saps.
Et tempta el que sents.
Admira’t,
Beneït cos!
Banya’t en sàndal,
Que el foc
fongui el gel,
Que la llum surti
de dins.
O que entri
I t’agafi,
Com el vent.
T’entenc.
T’acaricio
I et trobo
Sense secrets,
Amb amors,
Rialles, plors,
Tristeses i consols.
Trepitja sòl.
Dóna’t el vol.

Et miro i em veig

Anna Ferre

La corba de la sexualitat 4.7.2021

/by

Eriça la pell de l’aigua

L’aire eriça la pell de l’aigua.
Ella no es perd, es reconeix a la seva immensitat.
El sol ara l’acaricia tímidament
després del vel de núvols, que no arriben a ser-ho.
Sona, majestuosa, en tocar la riba.
Mar endins atemoreix els vaixells rugint
Estrany ball, aquest ball entre l’aigua i el vent

 

/by

L’instant dura per sempre

La respiració, centre plaent de l’existència.
Com les ones del mar en calma
Que bressolen la posidònia
Que la llum alimenta,
per alimentar els peixos q hi neden.

Al fons marí, on la llum no arriba,
El silenci de l’espai sideral.

Tú, home, dona, llera del cosmos
Fluint sense inici ni fi.

El crepitar del foc
Acull el soroll i el dolor de l’existència
I la mel, altres llàgrimes,
Vessa com una benedicció
amorosint els teus cabells
fins convertir-te en torxa encesa
al bell mig del no res.

Ínfima finitud!
L’instant dura per sempre

Amén.

/by
,

Bategar tranquil

Tots tenim un lloc
al cor d’algú.
Tots deixem alguna empremta,
tots infligim alguna ferida.
Tots som una abraçada
i també un soroll.
Destinació o fortuna
flotant entre núvols.
I a la neu blanca
un juga i un altre tem,
un descansa,
un altre, sense sostre, es dol
El meu cor és un.
i si l’escolto, el sento bategar…
de vegades, fins i tot,
bategar tranquil.

/by

Sentir més, córrer menys

Sentir més,
córrer menys;
Mirar més profund,
aturar el soroll;

Escoltar allò no dit,
veure allò amagat;
Trencar xarxes d’acer fi,
filar tribu amb fil daurat.

Plorar amb passió,
riure amb obstinació,
estimar amb clama i alegria,
desitjar sense golafraria.

Temer amb respecte,
dubtar amb humilitat
Tocar-se i abraçar-se tranquils
Besar-se amb un poc de neguit

Cuinar amb gust,
Envejar… el que és just.
Buscar justícia
que hi capiguem tots

Pentinar les fulles,
Dansar el vent,
Prendre l’ombra de la mà
Sense sortir corrent

Enfonsar les arrels
Prendre a glopets el cel
Que el fred ens hiberni
I la calor ens desglaci.

Siguem junts,
entre tots, sense pertànyer-se
Ser, només això,
ser allò que som.

/by

El que ha de ser dit

El que ha de ser dit
no es pot callar.
Ni el llum il-lumina sota el llit,
Ni el crit sona, ofegat

El q ha de ser dit es dirà
Serà avui o serà demà
Que maduri el temps,
és tot el que cal esperar

Que ressoni o que xiuxiuegi,
El que ha de ser dit es dirà.

Quan la llum soni
El cor podrà esclatar
I entre sang i pètals
Eixirà.

Del foc de la terra
De l’onada del mar
Amunt, de nou,
naixerà

(Des de i per a totes les dones sense veu)

 

/by

Lluny, lluny

Quan no sé què pensar,
quan se m’acosta sigil·losament el desànim,
Quan voldria parlar
Però no arribo a articular a una cor, budells i ment

M’agrada mirar lluny.
Tot aigua, o tot verd o tot cel.

Tan lluny, que arribo a tocar
Amb la punta de les ales que no tinc
La pell més fina i sàvia
Que envolta acuradament el més proper a mi mateixa que tinc.
I aquí, calma davant de l’abisme,
Tanco els ulls per escoltar millor.
Descanso, en treva, i hi vaig arribant.

/by
,

Serà temps

Serem a temps encara
De tornar a enfonsar les arrels a la terra
I poder respirar?

Recordarem la màgia de com el blat esdevé pa?

Oleria camps i també suors,
Beuria aigua assaborint amb gust els seus sabors

Arribarem a temps per descansar el cos
I gaudir del viscut?
I despertar allò adormit?
I témer allò prohibit i, tot i així,
Sortir a navegar?

Serà temps de cuidar, del que és propi i del que és aliè,
donar-li cura perquè la pell torni a recordar?

(Reflexions en temps de covid)

/by
,

En braços de la inocència

Quan, exhausta,
puc sentir la impotència
de la meva batalla perduda
busco refugi en una abraçada que m’empara

Busco una abraçada forta
que contingui la meva fúria inútil.
I quan, esgotada, emergeix la tristesa,
busco ser bressolada
a la falda de la mare universal i eterna.

No hi ha consol per a l’existència.
I al final, desorientada,
només l’abraçada de la innocència
em troba.
Estranyament, la seva fragilitat pura
em consola.

És com si sabés llavors
que puc rendir-me
en algun lloc
molt més enllà de les meves preteses forces

 

/by
,

El que m’espanta és viure

El que m’espanta és viure
Sortir del niu que em recull
confinant les meves pors

El que m’espanta és triar
entre el risc de viure
i la seguretat de fer com que visc;

I continuo i continuo lluitant
Contra la injustícia d’un món sencer
i en la lluita oculto la por

Somric mentre m’avanço
a possibles riscos amb la falsa força
de vells exèrcits

Ho veig, i no em rendeixo,
En la meva innocència més tendra em dic
“Abans morir que haver viscut!”

El que m’espanta és viure
una vida que em ve gran,
Que per gran l’adoro i per gran la temo

Vaig creure que la vida era meva
amb el que agafo i el que dono
però la vida em viu… em viu i prou

/by