Enfangada en el trauma

T’escopiré, et cridaré,
t’esgarraparé i et mossegaré.

Em regiraré dins el fang antic,
que encara no s’ha assecat,
com a fera engabiada
davant d’una amenaça que no ho és.

El fang va quedar allà després de molta pluja extemporània.
Pluges antigues,
sobre un terra fràgil
que no va saber o no va poder drenar.

Quan la fina capa seca de la superfície es trenqui,
em debatré per escapar-me.

En aquest instant seràs tu el meu enemic, sí, tu,
perquè amb prou feines reconeixeré el fang que m’envolta:
Aleshores, en lloc de prendre’t com a agafadora,
t’enfonsaré com si enfonsar-te pogués treure’m a la superfície.

I quan m’esgoti o t’esgotis,
tots dos més enfangats que abans,
m’amagaré avergonyida rera la culpa
d’haver errat una altra vegada.

Em refugiaré després de la por difusa
de ser qui no vull ser,
i després del terror sufocat
de no estimar qui sóc.