Vermell, verd, gris

Quin vermell tan vermell,
per un camp tan verd.
Quin verd tan verd,
per un cel tan gris.

Sobrevé, tímida, una alegria;
s’escampa, despistada, la serenor
Ara? amb fons de tempesta?
Si fa olor a terra humida de plor!

Coratjosa, l’alegria,
esclata fora de to.
Impertorbable, la calma es bressola
quan retruny a prop el tro.

“Que sigui, que sigui!
Qui recullirà l’aiguat, si no?”
Canta la rosella
emborratxada de color

El verd sap que l’aigua, si no l’ofega,
el fa créixer, i també que un dia engroguirà.
Sap que l’alegria mai no es inoportuna
i que la bellesa, encara que efímera, mai no és en va.