Del cel a la terra, de la terra al cel. Allò diví en allò humà. L’Amor es concreta en un nadó fràgil, dependent, pobre. Tot el que és humà és estimat, tot el que és humà, també les nostres limitacions, la nostra solitud, la nostra incapacitat o la nostra por. “Jo sóc Déu”, tinc dret a existir, és més la meva existència és un regal … també en la debilitat. Abans que res, sóc estimat-estimada amb infinita tendresa i en sentir això en mi,  se m’expandeix el cor, s’encomana. Sonen cascavells. Bon dia, món. 😉Del cielo a la tierra, de la tierra al cielo. Lo divino en lo humano. El Amor se concreta en un bebé frágil, dependiente, pobre. Todo lo humano es amado, todo lo humano, también nuestras limitaciones, nuestra soledad, nuestra incapacidad o nuestro miedo. “Yo soy Dios”, tengo derecho a existir, es más, mi existencia es un regalo… también en la debilidad. Ante todo, soy amado-amada con infinita ternura y al sentirlo en mi, se me expande el corazón, se contagia. Suenan cascabeles. Buenos días, mundo. 😉

Quan podem deixar anar allò que més volem, desaferrar-nos d’aquells a qui més estimem, deixar anar fins i tot aquesta nostra existència, de sobte podem tornar a viure. Viure la vida com el regal que és, gaudir-ne amb més plenitud, sostenir-nos també en la malaltia i el dolor i viure amb menys por, sabent que ja hem mort.

Dubtar, abandonar les certeses i mirar amb ulls acabats de rentar, bategar amb el cor confiat com si ningú ens hagués ferit mai, escoltar amb orelles que senten sons que ens fan vibrar … i, alhora, per incòmode i paradoxal que sembli, poder veure les imatges que no podem evitar, sentir el soroll del qual no sempre ens podem aïllar, sentir també les ferides que couen al curar. Sembla difícil, però en els moments que s’aconsegueix, es com si tota la vida haguéssim viscut serenament en aquesta intensa existència contradictòria.Dudar, abandonar las certezas y mirar con ojos recién lavados, escuchar con oidos que oyen sonidos que nos hacen vibrar, sentir latir el corazón como si nadie nos hubiese herido nunca… y, a la vez, por incómodo y paradójico que parezca,   poder ver las imagenes que no podemos evitar, sentir las heridas que escuecen al curar, y oir el ruido del que no siempre nos podemos aislar. Parece difícil, pero en los momentos que se consigue, es como si toda la vida hubiésemos vivido serenamente en esa intensa existencia contradictoria.

Reprendre el ritme de la rutina, mandrosament … la rutina de la vida quotidiana, que ens agrada pensar que controlem, coneixem i preveiem. En la rutina ens estalviem esforços, i de vegades, si no vigilem, se’ns ofega la creativitat, la capacitat de sorpresa, la mirada espurnejant. Potser aquest mes, abans que arribi la tardor, sigui un bon moment per conservar en algun lloc dels nostres anhels, la intenció de fer de la nostra quotidianitat, un espai viu i canviant, i conservar, ni que sigui una mica, l’esperit  de les vacances d’estiu i la llum del sol a la pell.

En el camí del creixement, i en el de la vida, una i altra vegada topem amb les nostres neures, les nostres limitacions i les nostres pors. Tan hi fa quants cursos, tallers i formacions haguem fet; tan hi fa si hem llegit infinitud de llibres – d’autoajuda, sagrats, plens de coneixement- o si ens hem apropat a grans mestres i persones santes. Allà estem nosaltres, amb les nostres coses, les de sempre. Doncs jo ja no m’hi enfado (no gaire), m’estic fent amiga de tot plegat. Sóc fan de les “segones i terceres oportunitats”… fins a l’infinit i més enllà! Només cal, de tant en tant, parar, mirar-se un mateix des de l’ànima, i mirar-se amb un infinit respecte i amor. I així, cada dia és nou, així cada dia podem veure més a l’altre, una mica més endins també de la seva ànima.