Quan fa mal l’ànima, quan fa mal viure, posem en marxa els nostres mecanismes d’autoprotecció que ens permeten “sobreviure al dolor”. El procés terapèutic és un fràgil equilibri entre tornar a mirar la ferida i sostenir el dolor. Per això, el procés profund per curar no es fa en un dia. Per això, entrar a la ferida requereix molt de compte. Saltar totes les barreres de protecció pot ser impossible de sostenir i retraumatizarnos. No obstant això, no mirar la ferida i quedar-se a la barrera pot servir com pegat, però no ens ajuda a comprendre’ns en profunditat ni a estimar-nos completament, també amb el nostre dolor. Els nostres mecanismes de personalitat són el que un torniquet és a una ferida: quan la ferida està oberta cal prémer fort, pot salvar una vida. Però per curar la ferida, cal afluixar el torniquet, mirar la ferida, netejar-la -encara que cogui- i aplicar el tractament necessari perquè de nou pugui circular la sang, fluir la vida.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *