,

Mirar al futur contemplant el present

La filòsofa i assagista Marina Garcés diu que el futur és la conseqüència d’un present viscut. Jo afegiria que el futur que imaginem té a veure amb el tipus de mirada que tenim en el present. És cert que no corren bons temps per a la felicitat ingènua, però tenim la capacitat de posar la nostra mirada i el nostre cor al servei de la presència d’allò que ens nodreix i ens alegra. Perquè la vida i el món tenen coses precioses fins i tot als pitjors llocs, com ens va poder llegar Victor Frankl.

També les persones, a tot arreu i en tots els temps, podem sempre ser portadores de coses bones: un somriure amable, una empatia genuïna, una feina ben feta, amor pel que ens envolta, cura d’altres persones… en definitiva, tenim una espurna divina que fa créixer allò que mirem amb una bona mirada.

Hem d’estar atents i atentes perquè el corrent principal ens arrossega al desànim i a l’esgotament, així que el ball té a veure amb conèixer allò que ens consumeix energia i allò que ens en dóna i no perdre l’equilibri. El secret és que no es tracta de posar esforç per anar contra corrent, sinó de triar bé en quins jardins ens reposem i amb qui i com ens nodrim. Hem de deixar de pensar en termes de camps de batalles (ni guanyades ni perdudes) per començar a pensar en termes de camps fèrtils, on amb poc que fem, la terra generosa ens recompensa. La mare natura és més que un símbol: flors i pol·linitzadors, cicles en perfecte equilibri a través de la contínua transformació de tot allò que existeix.

Mirar i contemplar no està de moda, però entrenar la mirada per sentir a dins que tot es mou en un engranatge perfecte, ens hi pot ajudar. És clar que la nostra petita ment pretensiosa, no arriba a entendre el misteri de la vida i encara menys a controlar-lo. Per això, quan la por ens paralitza o ens inunda el desànim, la clau és esperar sense tallar la respiració, confiar que podem obrir camí i permetre que allò que és, sigui. El futur serà perquè el present és. Jesús va dir que el Regne del Cel ja és entre nosaltres. No és que la cosa es vegi gaire clara, però m’ajuda recordar que l’energia no desapareix, no mor res, tot es transforma. I que som una mota de pols al cosmos, i que tenim un petit refugi dins del Gran Misteri.

/by
,

No matar al missatger

Una de les dificultats emocionals més habituals que porten les persones a veure un psicòleg o terapeutua és l’ansietat. De fet, l’ansietat i la seva cosina germana l’angoixa no són pròpiament emocions, sinó estats psicosomàtics relacionats amb l’estrès emocional. Vivim en una societat complexa i accelerada i hem de fer tantes gestions, atendre tantes coses, que moltes persones vivim com si el dia no tingués prou hores. Aquesta acceleració fa molt difícil que puguem sentir allò que ens passa, adonar-nos de les emocions que se’ns generen en relacionar-nos amb companys, fills, família i gestionar-les de manera útil. Les emocions no gestionades s’acumulen i ens creen conflicte i pressió interna. És aleshores quan salta l’alarma i apareix l’ansietat o angoixa: palpitacions, ofec, insomni, hipersensibilitat… és una mena de crit del cos, un SOS, que ens indica que alguna cosa no funciona bé i que el cos ja no pot suportar la pressió.

Angoixa i angost tenen la mateixa arrel etimològica: angost, estret… l’angoixa és un pas massa estret per a una emoció que vol sortir. Imaginem una comporta d’un pantà quan el pantà està a punt de desbordar-se, subjectant tota aquesta massa d’aigua. Això és l’ansietat. Com que hi ha situacions que ens fan mal, sentim emocions com la ràbia, la por o la tristesa en relació amb el que ens passa, però en lloc d’escoltar-les i digerir-les o gestionar-les, les volem evitar. En lloc d’actuar o canviar, moure una situació o acceptar-la, volem fer com si allò no existís. És un intent de protegir-nos, com els murs de contenció del pantà. Aquesta evitació té una funció de protecció.

Ara bé, podem rebaixar la intensitat dels símptomes amb “anestèsia” (com cannabis, alcohol, medicació ansiolítica, calmants, etc.) però també podem aprofitar l’avís per anar més a fons.

Quan sentim angoixa ens podem preguntar: quina emoció no estic deixant que s’expressi? Què em genera aquesta emoció i de què m’està avisant? Com gestionar-la? Si repassem els diferents àmbits de la nostra vida, la majoria de vegades no ens costarà identificar-ho. Si no ho trobem, podem pensar dues coses: o que no tenim cap contacte conscient amb les nostres emocions i necessitats o que hem acumulat coses tan antigues que per netejar-les necessitarem temps i ajuda per desenterrar la clau de les golfes on tanquem allò que no volem veure o sentir.

Els símptomes del cos, com les sensacions que porta l’ansietat, són sempre els nostres aliats, i si els escoltem, podrem començar a conèixer-nos millor gràcies a les nostres emocions. Sempre dic que els símptomes, en aquest cas l’ansietat, són els missatgers, i els missatges que han de ser lliurats per al nostre benestar, tornen una vegada i una altra. Així que, abans de matar el missatger, val la pena haver llegit i comprès el missatge.

/by

Homenatge íntim als morts

Al voltant del dia dels difunts, pots dedicar una estoneta de pregària-meditació-silenci en memòria dels teus difunts.

Busca un lloc tranquil, en el qual no et puguin molestar sorolls ni distraccions. Uns 30 minuts mínim, que et doni temps d’entrar en connexió. Si estàs en dol per alguna pèrdua recent, és millor que estiguis acompanyat, t’ajudarà la companyia d’algú de confiança.

-És un acte d’homenatge, prepara’t. Pots preparar un racó tipus altar (o fer servir el teu altar habitual). Pot ser tan senzill com un drapet, unes espelmes, una planta o flor, o una foto dels teus éssers estimats que no hi són. També et pots preparar tu, perfumant-te, posant-te una cosa bonica, o significativa. O cremant encens. O deixant que uns minuts soni alguna música suau (religiosa o no), que t’aculli i t’inspiri.

–Obre la teva cerimònia amb unes paraules, amb un gest (namasté, signe de la creu, inclinació de respecte …) amb una cançó, amb una oració, uns Oms o amb uns tocs de bol tibetà, tambor o qualsevol instrument de percussió. Encén una o més espelmes pels teus morts. L’ideal és que deixis que l’espelma es consumeixi (però sempre que puguis estar a casa per evitar riscos). Si no, apaga i ja la tornaràs a encendre fins que es consumeixi, en diferents moments, però sempre que estigui encesa dedicant la intenció als teus difunts.

–Agraeix la vida. Recorda, al llarg d’aquesta estona, que vas néixer gràcies als qui et van precedir. La vida ens ve de pares, avis i besavis … i tantes generacions d’ancestres. La vida i la mort són les dues cares d’una mateixa moneda. Sent com la vida, amb les seves dificultats, ha arribat fins a tu.

–Anomena en veu alta o escriu els noms dels qui van marxar i que avui vols recordar. En aquest homenatge, és com si els visitessis o saludessis. Deixa que sorgeixin les emocions reals que et produeixi evocar-los.

–Permet-te el dolor i la tristesa de sentir a aquells éssers estimats que vas perdre. Dóna’t un moment per plorar (amb qualsevol tipus de llàgrimes), per sentir la pena. Sobretot si has tingut pèrdues recents o pèrdues que en el seu moment no vas poder plorar, no bloquegis el dolor. Deixar anar algú estimat fa mal, però retenir el dolor impedeix que la teva vida continuï. Acompanya’t a tu mateix/a sense abandonar-te en desesperació, sinó “bressolant-te”, fent-te companyia, tractant-te amorosament. Pots tocar terra (d’un test), la mare terra tot ho acull i ho transmuta.

–Deixa anar antics ressentiments, si n’hi ha. Pots tocar aigua per simbolitzar “netejar”. Si veus que aquestes enganxeu @, confia que la teva part que vol netejar i sentir-se lliure, pren la iniciativa, i que una mica més gran que tu mateix pot ajudar-te i portar-te pau de cor.

–Dóna gràcies a cadascuna de les persones difuntes que recordes ara per algunes grans i petites coses que ells et van donar i van fer la teva vida més bonica, més feliç, més completa i més rica. Pots posar a l’altar algun obsequi (recomano que sigui natural i biodegradable: flors, licor, menjar -com en tradicions americanes- una cosa bonica …), són els teus regals d’agraïment. També pots posar música agradable.

-Si tens alguna creença espiritual, encomana’t a la divinitat i els seus protectors, a l’energia universal, encomana a ells la cura dels teus morts, que ajudin als teus estimats que van tenir potser una vida difícil, a sentir-se en pau a la fi. Evoca la unitat divina, l’essència vital, com a força, protecció, guia i serenitat.

-De nou agraeix la teva vida, la teva vida actual. Pensa en el que t’agrada de la teva vida i dóna’t el gust de sentir-ne gratitud. Demana als que ja van passar per aquesta terra, que t’ajudin amb força i inspiració, perquè la teva vida estigui plena de sentit i doni fruit, fins que arribi el moment de reunir-te amb els teus, en un altre pla.

–Tanca la teva cerimònia, de nou, amb unes paraules, amb un gest, cançó, oració o uns tocs de percussió. Si vas a haver de sortir o desmuntar l’altar, apaga l’espelma / s. Si t’és possible, deixa la / espelmes enceses fins que es consumeixin després de la teva homenatge.

Desfés l’altar, si cal, amb respecte. Pots portar les flors i altres obsequis a la natura, enterrar-ho o deixar-ho en un jardí o bosc. (per això cal que siguin biodegradables) La terra acull la vida i la mort, en un cicle infinit, de manera natural.

Amb els teus difunts, sent, deixa anar, agraeix… així els pots dedicar a ells i a tu una Vida plena i feliç.

/by

Retorn a la quotidianitat

Desfés les teves maletes, les que vas omplir d’expectatives i desitjos lleugers. Desfés les maletes, que porten ara les robes una mica més gastades i una mica més brutes de caminar llocs nous, trobar gent noves. Respira profundament la gratitud d’allò que has viscut en el temps que has estat fora del la teva quotidianitat. Tot això, sí: menjar i dormir molt i a deshores, llançar-se al mar o trepitjar sendes o carrers nous, fer coses que normalment no fas i que et senten tan bé, fins i tot aquests excessos que, precisament perquè no els fas cada dia, et sentin bé com quan conquereixes una petita llibertat.

Desfés les teves maletes, recol·loca les teves coses i omple la teva quotidianitat amb aquest relax senzill, amb aquest pas despreocupat. Torna a la teva llar, fes-la teva de nou, redecórala amb els moments de respiració profunda, de riures amb cerveseta, de l’afecte dels retrobaments i d’anècdotes que en la distància es tornen simpàtiques. Veuràs que col·locant les teves vacances a trossets en diferents racons de casa teva, el teu espai protegit, la tornada et fa sentir feliç. I si no, potser és moment per anar pensant a fer alguna que altra obra de reforma o fins i tot una mudança.

 

/by
,

La teràpia d’estiu són les vacances

Els humans tenim tendència a acumular. Acumulem coses, coneixements, diners, afectes, pertinences, de vegades experiències … i també cansament. Quan arriba la calor, el final de curs escolar, portem sobre les nostres espatlles moltes hores de feina, de conflictes, de gestions i problemes diversos per solucionar. ¡Buf !! Sovint obviem les nostres necessitats i també els nostres límits. No podem amb la nostra vida. Potser és llavors quan les vacances poden oferir-nos alguna cosa més que un respir. Poden ser la nostra autoteràpia, el moment que necessitem per contactar amb nosaltres mateixos, per adonar-nos com ens cuidem (o descuidem), per prendre consciència de si la vida que tenim és la vida que volem. I així, decidir actuar amb nosaltres i amb els nostres, prenent la responsabilitat del que vivim, donant valor i espai a allò que realment fa que ens alegrem d’estar vius.

 

/by
,

Canviar i pactar

Quan alguna cosa no funciona, el més lògic és canviar-la. Al mateix temps un canvi -encara que sigui necessari- ens espanta, ens treu de la nostra sobrevalorada zona de confort. És clar que arriba un moment que el confort es torna incòmode i per això necessitem assumir el risc d’alguna cosa diferent. I això val per a la vida comunitària (política) i per la personal. Allò nou no és màgic, encara que al principi veure màgic el que és diferent ens ajuda a fer el pas, com succeeix en la fase d’enamorament en una relació. Després ve el dia a dia. I aquí, cal treballar. Allò nou s’ha d’anar construint. Després de les eleccions, cal arremangar-se. I de la mateixa manera que ens passa dins el nostre caparró davant un canvi, igual que dins nostre tenim constantment un diàleg intern amb moltes veus, cal escoltar. Totes les veus tenen alguna cosa a aportar. Si les callem (tipus majories absolutes), les minories es faran sentir de la pitjor manera. Aquest és el repte, escoltar-nos, escoltar. No per respondre buscant tenir la raó absoluta, sinó per comprendre, pactar i madurar, com a persones i com a societat.

/by

Rera la malaltia, la salut

Partim d’una primera premissa: recuperar la salut és un acte de responsabilització i presa de consciència que alguna cosa en la nostra vida no està en un bon lloc. Curar-se és més que portar el nostre cos al metge perquè ho repari, com si fóssim un cotxe que arregla un mecànic canviant una peça per una altra. Com a humans, el nostre cos, la nostra ment i les nostres emocions s’interrelacionen constantment. A més, estem connectats de manera no conscient a la història de la nostra família, el que sovint percebem com si portéssim una “motxilla”. Podem dir que, de vegades, rera de la malaltia es mostren connexions amb les dinàmiques familiars que actuen com un obstacle per a la salut, com si per fidelitat amb la història de la nostra família estiguéssim revivint conflictes antics en el nostre cos.

Per això, el símptoma o la malaltia poden ser aliats molt poderosos per explorar i adonar-nos del que necessitem per recuperar la salut i millorar la nostra vida. De vegades ho veiem clar, com quan després de mesos d’estrès -per exemple per treball o preocupació econòmica- comencem a patir ansietat o ens surten taques per la pell. Però no sempre és fàcil llegir què és el que està succeint i que la malaltia ve a mostrar. Amb les constel·lacions sistèmiques podem accedir a informació rellevant en molt poc temps. La mirada al rerefons familiar que abasta diverses generacions és una peça important dins d’un concepte de tractament integral, alhora que obre nous camins perquè la persona pugui activar recursos d’autosanació.

 

/by
,

La ferida i el torniquet

Quan fa mal l’ànima, quan fa mal viure, posem en marxa els nostres mecanismes d’autoprotecció que ens permeten “sobreviure al dolor”. El procés terapèutic és un fràgil equilibri entre tornar a mirar la ferida i sostenir el dolor. Per això, el procés profund per curar no es fa en un dia. Per això, entrar a la ferida requereix molt de compte. Saltar totes les barreres de protecció pot ser impossible de sostenir i retraumatizarnos. No obstant això, no mirar la ferida i quedar-se a la barrera pot servir com pegat, però no ens ajuda a comprendre’ns en profunditat ni a estimar-nos completament, també amb el nostre dolor. Els nostres mecanismes de personalitat són el que un torniquet és a una ferida: quan la ferida està oberta cal prémer fort, pot salvar una vida. Però per curar la ferida, cal afluixar el torniquet, mirar la ferida, netejar-la -encara que cogui- i aplicar el tractament necessari perquè de nou pugui circular la sang, fluir la vida.

/by
,

Infidelitats

“Si un no deixés mai res ni ningú, no tindria espai per al que és nou. Sens dubte, evolucionar constitueix una infidelitat… als altres, al passat, a les opinions antigues d’un mateix. Potser cada dia hauria de contenir almenys una infidelitat essencial o una traïció necessària. Es tractaria d´un acte optimista, esperançador, que garantiria la fe en el futur… una afirmació que les coses poden ser no només diferents, sinó millors”, Hanif Kureishi

El llenguatge sempre és una arma de doble tall. Ser fidel a un mateix també és ser infidel a una certa imatge parcial que he construït de qui sóc. Aquesta imatge, aquest ego, té més a veure amb el que he interioritzat que he de ser o amb el que m’agradaria ser… però massa sovint aquest personatge està construït a base de ser una vegada i una altra infidels a la nostra pròpia essència més espontània. Així que caldrà començar a ampliar el significat de la paraula fidelitat per començar a ser qui som realment.

/by

Cap endins i cap enfora

Dues forces oposades operen a nosaltres. D’una banda, la força “cap a dins”, no separar-nos dels nostres, pertànyer a qualsevol preu, no trencar la unió. És aquesta força que prové del nostre nadó depenent, que sent i viu (encara no pensa) igual que la mare, aquest bebè que per la necessitat de supervivència es manté unit simbiòticament, sense distingir jo-tu.

D’altra banda la força “cap a fora”, la explosió cap a un món immens. Aquella de l’adolescent, que està aprenent a qüestionar què li serveix i què no per desenvolupar-se en un món exterior amb mil opcions.

Així, en el procés de maduració personal anem construint la nostra autonomia, aprenent a diferenciar els nostres sentiments i necessitats sense confondre’ns, fent-nos cada vegada més responsables de nosaltres mateixos. Quan això succeeix, podem substituir les relacions de codependència en què un guanya i l’altre perd, per relacions més sanes basades en la interdependència lliure, en què cada part se sent plena i sense esforç, vol compartir amb l’altra la seva plenitud.

/by