Por en temps de pandèmia

Ho confesso, he passat aquests dies ja per uns quants estats emocionals i mentals molt diferents. Una veritable muntanya russa. I el que ens queda!

És ella, ho sé, la pandèmia de la por, la que ho explica tot. Diguem-ne coronavirus per centrar-nos en el present.

Quan sentim por, som capaços de qualsevol cosa. El primer, protegir la nostra vida… i per increïble que sembli, això inclou arrasar als supermercats sense pensar en res que no sigui un mateix i com a molt les pròpies cries. Com si la vida d’un, ara i aquí, depengués d’una safata de carn o d’un rotlle de paper higiènic. El sense sentit de la por portada a l’extrem més ridícul i surrealista.

O bé, ens tanquem a casa per no contagiar i no ser contagiats del virus que, encara que no mata indiscriminadament (dades objectives de l’OMS) col·lapsa els nostres serveis sanitaris i pot tocar els nostres éssers estimats més vulnerables.  I si no hi ha recursos per a ells? Cal aplanar la corba! Obeïm per por i per responsabilitat.

Altres no volem creure el que està passant, neguem la major i ens embranquem en teories conspiratòries (algunes força versemblants i altres, pura paranoia també) per així estar entretinguts i despistar-nos de la por, que ens podria espantar.

Altres ens posem hipercrítics amb els altres, en primer lloc, amb els polítics responsables de la gestió de la crisi. Són ineptes! (que fins i tot pot ser veritat) i així la nostra fúria i les nostres racionalitzacions ens ajuden a amagar els nostres dubtes.

Alguns vam treure la nostra part “salvadors del món” i ens ocupem en una infinitat d’activitats, algunes molt creatives, per estalviar a altres persones aquells moments durs que en nosaltres mateixos, si paréssim i els sentíssim, ens costaria superar.

I altres aprofitem per acostar la brasa a la nostra sardina… “perquè algun dia això passarà” i… a riu regirat, guany de pecadors (ai, de pescadors, volia dir) I així, lluny de l’avui, un futur millor ens distancia de la sensació de por present. Qui va dir por?

Morir, sentir escassetat, sentir dolor o emmalaltir… si mai se’ns ha oblidat, ara ho tenim de cara. I si mai se’ns ha oblidat que el que ens passa a un de nosaltres ens afecta a tots els éssers humans i al planeta, doncs, ala, aquí ho tenim.

Reconeixem-lo: no ens agrada mirar la por ni sentir la vulnerabilitat de la vida. Com que no ho fem, com no practiquem, no sabem bregar amb això. Són moments singulars, aquests que ens ha tocat viure, difícils sens dubte. M’agradaria pensar que si els mirem i els sentim des de la connexió i la consciència ens podran servir d’aprenentatge, personal i social.

La por ens serveix per tindre precaució, però quan s’eternitza ens bloqueja. Caldrà sortir un dia darrere de les màscares, tornar a donar-nos les mans i els petons, ajuntar-nos per celebrar o protestar, segons convingui.

Només junts, en l’amor i el dolor, podem tirar endavant com a espècie. Avui tal com sempre va ser. És al nostre ADN humà, fets tots d’aigua i terra, cuits a foc sota un sol cel universal. Fràgils com un gerro de ceràmica, forts com un huracà.