Un dia algú em va dir que morir és un moment. A vegades semblaria que també néixer és un ‘blup’ d’un instant. Tot el que s’esdevé abans del ‘blup’ és preparació, i el que s’esdevé després és simple descans.

‘Blup’ com obrir una ampolla de vi en treure el suro, o de cava, tot i que llavors ja no és ‘blup’ sinó un so més escandalós, vibrant i eixelebrat.

I el moment mateix del naixement  m’agafa de sorpresa, com si, malgrat la preparació i l’espera, no ho hagués imaginat ni previst mai així. Hi sóc, aquí, acabada de néixer com si no sabés d’on vinc ni on vaig, mig estabornida i absolutament desconcertada. I tanmateix les passes, encara un pèl aèries, em duen a perfumar aquesta discreta ocasió amb un encens i a regalar-me (amb dubtes i vergonya) un caprici. En el fons, només perquè és bonic i perquè m’agrada que tingui valor, talment com un naixement.

També una vegada em van dir que no importa si la vida és llarga o tan breu com uns minuts, el que importa és haver viscut. Existir. Elixir d’amor fet terra, aire, mar i foc. Benvinguda de nou, benvinguda a nou. Beneït repòs.

Si la immortalitat fos un vestit per al nostre cos, no existiria la Vida, aquí a la terra. La vida és el fluir, el constant esdevenir, canvi i transformació. Triar viure, és comprendre que morir és un dels tants trànsits, de tants canvis d’etapa. Triar viure és deixar anar, deixar anar el que ja no serveix per continuar el camí. Viure és alleugerir-se, quan el pes és massa gran. Viure és riure i plorar. Viure és deslliurar-se del dolor quan el temps de plorar ja ha acabat. Viure no és altra cosa que anar caminant, girant el cap enrera de tant en tant per aprendre i agrair, caminar sentint els peus a terra i l’anhel al cel

De vegades el moviment és mínim. Hi ha un temps, de vegades curt, de vegades llarg, d’espera en quietud. Recollir-se en si mateix per escoltar-se, escoltar. Sembla que res no succeeix… però sempre passa tot. Tot viu al voltant. És moment per escoltar, escoltar-se, sense perdre’s. I de sobte el moviment sorgeix, sense pensament, intuïció pura, sense sobresalts, sense sobreactuació, sense desesperació. Així, senzillament. (amb agraïment a l’Andrés Waksman i al Moviment Autèntic)

En una sessió de constel·lacions s’obre un espai grupal de confiança, de comunicació profunda entre persones que normalment no es coneixen. Per unes hores es crea una mena de llar comuna, efímera i alhora segura, en la qual cadascú se sent comprès, on s’afluixa o desapareix el judici amb què normalment ens protegim de les nostres pors més innombrables. En aquesta llar entre tots construïm per unes hores pot fluir l’amor, podem atrevir-nos a ser vulnerables, a expressar el dolor, la ràbia, l’orgull, el poder o la tristesa, aquestes emocions que retenim en els nostres soferts cossos, per la por inconscient a ser inundats, superats , desbordats i de perdre el control de la vida, o del que creiem que ha de ser la nostra vida. Aquesta llar és sagrada. i jo, amb admiració i corpresa, m’inclino agraïda pel do de sentir l’essència de la vida, en mi, en vosaltres, en tots.