Què és fer-se gran?

Què és fer-se gran? Et plantes davant d’una càmera i et deixes veure, amb els teus 50 al cos i amb els teus 17 a l’ànima. Quins dos! Aquí, amb aquestes ganes, aquesta mirada que a alguns se’ns posa de voler menjar-se el món abans que el món no ens mengi. Cinquanta, amb algunes batalles guanyades i alguns ídols caiguts. Aquí, just aquí, a primera fila de l’objectiu, el rostre i el cos.

Què és fer-se gran? Adonar-me que acumulo tanta experiència com arrugues (de moment, ni molt ni poc de cap de les dues coses); que l’elasticitat que perdo a la pell la faig servir per comprendre  més… bé, de vegades. Aquest cos, que al matí quan estrena el dia es desperta sentint que ja no és tan flexible, que veu menys nítides algunes coses ien  sent més clares altres. El cos es fa gran… amb tants regals que he pres per descomptats durant tant de temps i que innegablement han anat i van gastant-se amb els anys. Veient-me i sentint-me amb les alegries i les decepcions, amb les taques i els fogots, amb el riure juganer i la il·lusió de participar del món, encara que ja sense menjar-me’l i comprenent que, és clar, de vegades el món em menja.

Què és fer-se gran? sento que fer-se gran és passar etapa a etapa, deixar anar alguna cosa (mai tot) i acceptar el repte i regal següent. Mirar amb agraïment què hi ha, a cada dia el seu afany. Sentir el meu cos com el temple de la Vida, com deia el savi. Vull que fer-me gran sigui aprendre a compassar l’ànima amb el cos. No crec que el cos sigui la presó d’una ànima sempre jove, no ho crec. Sento i agraeixo al cos per ser allò que justament em permet experimentar l’existència, el recipient que conté la vida amb tots els matisos, els colors i els límits. Vull sentir que fer-me gran és donar treva al cos, desaccelerar el ritme i bressolar l’ànima. Assaborir poc a poc tots els racons de l’existència.