Mandrosament es lleven els colors del dia sobre les teulades i els llençols. En la seva bellesa, es desfilen subtilment i lenta.
Quan et sentis fràgil, sense força, poca cosa, i dubtis de tu, recorda totes les batalles que has lliurat.
Recorda quan eres una criatura, encara innocent i espontània, i vas sortir endavant, malgrat tot allò que per a tu va ser massa:
massa crits i violència dels més grans, o massa comentaris que et feien sentir inútil, o massa por quan et deixaven sol a les fosques, o massa bogeria al teu voltant, o massa malaltia dels que t’havien d’haver cuidat i no van fer-ho.
Ara, tens tota aquella força d’haver sobreviscut quan eres sensible i impotent, la saviesa de la vida viscuda i la capacitat de decidir moltes coses que de petit no pugueres triar. Ara és el teu moment.
La bellesa d’allò qie fou i ja no és. La bellesa d’allò que viu gràcies a allò que va ser.
Mai no deixis deeure en les petites flors inesperades
El temps, en la seva voraç acceleració, va empassar-se l’Espai. Fou l’inici del Gran Buit
Quan s’adonà que només eren vidres trencats,
els va fer a un costat amb les mans, curosament,
i ja no li feriren més els peus.
