,

Anar i tornar

Anar i tornar, agafar i deixar anar, expansió-contracció. Un mateix moviment únic expressat en mil moments i contextos, com el batec del cor, l’obstinato de la respiració, el ball de l’anèmona.

Vaig cap a tu, l’Altre, i m’endinso en el teu riure o en el teu plor, en la teva alegria o en el teu dolor, en el teu amor. Per un instant, em sento, confiada em lliuro.

En segons la desconfiança i la por treuen el cap. Torno a mi, a aquest jo rera les meves barreres, torno a una seguretat precària i incerta. Em separo.

Sé, malgrat tot, que puc anar i que puc tornar.

Quan sóc en mi, entregada i oberta a qui jo sóc i a qui tu ets, per un instant en el temps i fora d’ell, llavors sorgeix la trobada profunda, molt més enllà de la por i la desconfiança, la trobada en què tu i jo ens intercanviem i ens con-fonem en la certesa i serenitat de la pura vida, l’existència en l’amor, existència rendida, sense condicions.

/by
,

La teràpia d’estiu són les vacances

Els humans tenim tendència a acumular. Acumulem coses, coneixements, diners, afectes, pertinences, de vegades experiències … i també cansament. Quan arriba la calor, el final de curs escolar, portem sobre les nostres espatlles moltes hores de feina, de conflictes, de gestions i problemes diversos per solucionar. ¡Buf !! Sovint obviem les nostres necessitats i també els nostres límits. No podem amb la nostra vida. Potser és llavors quan les vacances poden oferir-nos alguna cosa més que un respir. Poden ser la nostra autoteràpia, el moment que necessitem per contactar amb nosaltres mateixos, per adonar-nos com ens cuidem (o descuidem), per prendre consciència de si la vida que tenim és la vida que volem. I així, decidir actuar amb nosaltres i amb els nostres, prenent la responsabilitat del que vivim, donant valor i espai a allò que realment fa que ens alegrem d’estar vius.

 

/by
,

Canviar i pactar

Quan alguna cosa no funciona, el més lògic és canviar-la. Al mateix temps un canvi -encara que sigui necessari- ens espanta, ens treu de la nostra sobrevalorada zona de confort. És clar que arriba un moment que el confort es torna incòmode i per això necessitem assumir el risc d’alguna cosa diferent. I això val per a la vida comunitària (política) i per la personal. Allò nou no és màgic, encara que al principi veure màgic el que és diferent ens ajuda a fer el pas, com succeeix en la fase d’enamorament en una relació. Després ve el dia a dia. I aquí, cal treballar. Allò nou s’ha d’anar construint. Després de les eleccions, cal arremangar-se. I de la mateixa manera que ens passa dins el nostre caparró davant un canvi, igual que dins nostre tenim constantment un diàleg intern amb moltes veus, cal escoltar. Totes les veus tenen alguna cosa a aportar. Si les callem (tipus majories absolutes), les minories es faran sentir de la pitjor manera. Aquest és el repte, escoltar-nos, escoltar. No per respondre buscant tenir la raó absoluta, sinó per comprendre, pactar i madurar, com a persones i com a societat.

/by

El monstre incomprensible

La vida és incomprensible. Els accidents ocorren, tot té molts angles, molts responsables, i de vegades cap. No tot es pot controlar … en realitat gairebé res no és controlable. Som fràgils, és així l’existència humana. La societat en què vivim està malalta, i ens fragilitza més encara perquè ens allunya del nostre ser natural, de la mare terra. El món que estem creant no vol mirar al monstre. I així, el monstre, amagat entre la comoditat i la por, va creixent. (En record dels que moren al mar buscant un vida, dels que maten sense saber que maten i amb això moren i dels que deixem a altres matar, sense voler mirar.)

/by

Si sabés

Si sabés d’on surt la tristesa, o la inquietud, si sabés … Però no sé, i em tempta negar-ho. I no obstant això hi és, de vegades. Potser sigui el ressò d’un passat antic que la memòria esborra o amaga; potser sigui un murmuri del present, tan ampli, tan polifacètic, tan interconnectat; potser és una intuïció de futur que sense ser-hi encara, ja camina. Perseguiré una causa, amb la totpoderosa ment i serà inútil. Perquè dins no existeix el temps, la frontera entre allò real i imaginat s’esfuma. Llavors, humilment, només queda descansar, esperar, mirar per la finestra la tardor, mirar sense veure allò invisible, per poder sentir i deixar que el que és, sigui.

/by
,

Infidelitats

“Si un no deixés mai res ni ningú, no tindria espai per al que és nou. Sens dubte, evolucionar constitueix una infidelitat… als altres, al passat, a les opinions antigues d’un mateix. Potser cada dia hauria de contenir almenys una infidelitat essencial o una traïció necessària. Es tractaria d´un acte optimista, esperançador, que garantiria la fe en el futur… una afirmació que les coses poden ser no només diferents, sinó millors”, Hanif Kureishi

El llenguatge sempre és una arma de doble tall. Ser fidel a un mateix també és ser infidel a una certa imatge parcial que he construït de qui sóc. Aquesta imatge, aquest ego, té més a veure amb el que he interioritzat que he de ser o amb el que m’agradaria ser… però massa sovint aquest personatge està construït a base de ser una vegada i una altra infidels a la nostra pròpia essència més espontània. Així que caldrà començar a ampliar el significat de la paraula fidelitat per començar a ser qui som realment.

/by
,

Amor i píndoles

“Els mamífers estimen, el preu d’aquest amor és el dolor de la pèrdua. Qualificar-ho com a malaltia i donar una pastilla redueix la dignitat de l’amor i el substitueix per un ritual superficial mèdic” Allen Frances, psiquiatre, director del DSM IV

La psiquiatrització del món occidental porta a la infantilització dels ciutadans. En massa casos, amb les pastilles s’evita la responsabilitat davant de la pròpia vida, que inclou amor i dolor. Això dóna beneficis econòmics per a uns quants i hipoteca greument la vida de molts i llasta la nostra societat.

(Actualització setembre 2024) Després de la pandèmia, ha augmentat preocupantment la taxa de joves amb problemes de salut mental. No és només la pandèmia, és la conseqüència d’una societat desequilibrada i disfuncional en molts aspectes. Els joves estan catalitzant tot aquest desastre i la medicació és un pegat per contenir un malestar que té moltes dimensions. Els joves estimen, els joves volen créixer i no saben com fer-ho. La societat els estreny i els consumeix. El consumisme superficial mateix, la sobrestimulació i l’addictiu de les xarxes socials els rosega les entranyes i els minva l’estructura psíquica, encara en desenvolupament. Ells són un símptoma i no seran les pastilles qui solucioni tot aquest despropòsit social i existencial. Això sí, mentre no brindem un suport de tribu saludable, les pastilles pararan el cop. La pena és que després ningú no reculli els ferits.

/by
,

Teràpia i esperit explorador

Fer teràpia psicològica no és altra cosa que endinsar-se en un mateix per sanar. És, sens dubte, un viatge apassionant i, com qualsevol gran viatge, també inclou alguns riscos i moments crítics. De vegades, no trobes la brúixola i no pots distingir el nord del sud, l’est de l’oest. Fins i tot pots naufragar i, en l’al·lucinació, no saber si ets a l’aigua, a la terra o al cel! El teu anhel et guia, però de vegades tot el teu esforç no és suficient per acostar-te a port. En aquests moments, fins i tot tement caure en un avenc, o davant el perill real o imaginat de ser devorat per la teva fera, necessites recórrer al teu esperit explorador. Aquesta actitud curiosa i de compassió cap a tot el que ets allò que et permet entrar en racons desconeguts, amb compte, per endinsar-te en nous paisatges i, a poc a poc, tastar si s’enfonsa o no el terra sota els teus peus.

/by

Matrix

El que és estrany és viure. La confusió, els problemes, les pors, els aclaparaments, la còmoda i tranquil·la quotidianitat… i un dia, es produeix un moment de lucidesa (o de bogeria, impossible distingir-ho):  tot el viscut, totes les relacions, totes aquestes dificultats, tot, tot, tot sembla ser diferent. Allò real sembla un conte, allò nou -vist des de fora, des de fora del temps i de l’espai-sembla real. I s’obre una VIDA diferent, una vida composta de moltes vides, del bo i el dolent tot junt en una dansa estrepitosament, incomprensiblement, senzillament harmoniosa. I després, a seguir remant en aquesta, en aquella estranya vida.Lo estraño es vivir. La confusión, los problemas, los miedos, los agobios, la cómoda y apacible cotidianeidad… y un día, se produce un momento de lucidez (o de locura, imposible distinguir):  todo lo vivido, todas las relaciones, todas esas dificultades, todo, todo, parece distinto. Lo real parece un cuento, lo nuevo -visto desde fuera, desde fuera del tiempo y del espacio- parece real. Y se abre una VIDA distinta, una vida compuesta de muchas vidas, de lo bueno y lo malo, todo junto en una danza estrepitósamente, incomprensiblemente, sencillamente armoniosa.Y luego, a seguir remando en esta, en esa, en aquella estraña vida.Life is definetely strange. Confusion, problems, fears, burdens … and one day, a moment of clarity (or insanity, impossible to distinguish) occurs: all experienced, all relationships, all these difficulties, everything, everything seems different. What is real looks like a story, what is new -seen from outside,  outside time and space- seems real. And a different life, a life composed of many lives, with good and bad all together, melt in a dance, a boisterous, incomprehensible and simple harmonious dance. And then, keep paddling in this, in that, strange life.Ce qui est étrange, est de vivre. La confusion, les problèmes, les peurs, les charges, la vie quotidienne confortable et paisible … et un jour, un moment de clarté (ou de folie, indiscernables) se produit: tout ce qui est connu, toutes les relations, toutes ces difficultés, tout, absoluement tout semble différent. Ce qui est réel, semble une histoire, ce qui est nouveau -vu de l’extérieur, hors du temps et de l’espace, semble réel. Et une autre vie, une vie composée de nombreuses vies, du bon et du mauvais, tout ensemble dans une danse, une dance précipitéement, incompréhensiblement, simplement harmonieuse. Et puis, continuer à pagayer dans cette vie étrange, celle-ci, celle-là.

/by

La sang que empeny a les palpentes

La sang dels nostres, la nostra sang, flueix de generació en generació, empenyent. A Vegades fertilitzant, d’altres arrossegant-ho tot. No Hi ha dics que retinguin la vida que ens arriba a través dels nostres ancestres. Si el dolor em fa tancar el ulls, només semblarà que s’aturi, però la sang empeny en la profunditat, m’uneix i em vincula amb tots ells, els que ja van marxar. Només puc mirar, assentir a allò que fou, reconèixer en ells el seu dolor i la seva força i donar-los dins meu el lloc de dignitat, amb tot. I jo, petita en el meu ara, simplement formar part d’aquest clan, humilment, acotant el cap davant els que ja van viure les seves vides, acceptant la meva -potser més fàcil, potser més difícil- i alliberant així una mica més aquells que, a través meu, han arribat després que jo.

 

/by