Una de les dificultats emocionals més habituals que porten les persones a veure un psicòleg o terapeutua és l’ansietat. De fet, l’ansietat i la seva cosina germana l’angoixa no són pròpiament emocions, sinó estats psicosomàtics relacionats amb l’estrès emocional. Vivim en una societat complexa i accelerada i hem de fer tantes gestions, atendre tantes coses, que moltes persones vivim com si el dia no tingués prou hores. Aquesta acceleració fa molt difícil que puguem sentir allò que ens passa, adonar-nos de les emocions que se’ns generen en relacionar-nos amb companys, fills, família i gestionar-les de manera útil. Les emocions no gestionades s’acumulen i ens creen conflicte i pressió interna. És aleshores quan salta l’alarma i apareix l’ansietat o angoixa: palpitacions, ofec, insomni, hipersensibilitat… és una mena de crit del cos, un SOS, que ens indica que alguna cosa no funciona bé i que el cos ja no pot suportar la pressió.

Angoixa i angost tenen la mateixa arrel etimològica: angost, estret… l’angoixa és un pas massa estret per a una emoció que vol sortir. Imaginem una comporta d’un pantà quan el pantà està a punt de desbordar-se, subjectant tota aquesta massa d’aigua. Això és l’ansietat. Com que hi ha situacions que ens fan mal, sentim emocions com la ràbia, la por o la tristesa en relació amb el que ens passa, però en lloc d’escoltar-les i digerir-les o gestionar-les, les volem evitar. En lloc d’actuar o canviar, moure una situació o acceptar-la, volem fer com si allò no existís. És un intent de protegir-nos, com els murs de contenció del pantà. Aquesta evitació té una funció de protecció.

Ara bé, podem rebaixar la intensitat dels símptomes amb “anestèsia” (com cannabis, alcohol, medicació ansiolítica, calmants, etc.) però també podem aprofitar l’avís per anar més a fons.

Quan sentim angoixa ens podem preguntar: quina emoció no estic deixant que s’expressi? Què em genera aquesta emoció i de què m’està avisant? Com gestionar-la? Si repassem els diferents àmbits de la nostra vida, la majoria de vegades no ens costarà identificar-ho. Si no ho trobem, podem pensar dues coses: o que no tenim cap contacte conscient amb les nostres emocions i necessitats o que hem acumulat coses tan antigues que per netejar-les necessitarem temps i ajuda per desenterrar la clau de les golfes on tanquem allò que no volem veure o sentir.

Els símptomes del cos, com les sensacions que porta l’ansietat, són sempre els nostres aliats, i si els escoltem, podrem començar a conèixer-nos millor gràcies a les nostres emocions. Sempre dic que els símptomes, en aquest cas l’ansietat, són els missatgers, i els missatges que han de ser lliurats per al nostre benestar, tornen una vegada i una altra. Així que, abans de matar el missatger, val la pena haver llegit i comprès el missatge.

Tots tenim un lloc
al cor d’algú.
Tots deixem alguna empremta,
tots infligim alguna ferida.
Tots som una abraçada
i també un soroll.
Destinació o fortuna
flotant entre núvols.
I a la neu blanca
un juga i un altre tem,
un descansa,
un altre, sense sostre, es dol
El meu cor és un.
i si l’escolto, el sento bategar…
de vegades, fins i tot,
bategar tranquil.

Quan, exhausta,
puc sentir la impotència
de la meva batalla perduda
busco refugi en una abraçada que m’empara

Busco una abraçada forta
que contingui la meva fúria inútil.
I quan, esgotada, emergeix la tristesa,
busco ser bressolada
a la falda de la mare universal i eterna.

No hi ha consol per a l’existència.
I al final, desorientada,
només l’abraçada de la innocència
em troba.
Estranyament, la seva fragilitat pura
em consola.

És com si sabés llavors
que puc rendir-me
en algun lloc
molt més enllà de les meves preteses forces

 

El que m’espanta és viure
Sortir del niu que em recull
confinant les meves pors

El que m’espanta és triar
entre el risc de viure
i la seguretat de fer com que visc;

I continuo i continuo lluitant
Contra la injustícia d’un món sencer
i en la lluita oculto la por

Somric mentre m’avanço
a possibles riscos amb la falsa força
de vells exèrcits

Ho veig, i no em rendeixo,
En la meva innocència més tendra em dic
“Abans morir que haver viscut!”

El que m’espanta és viure
una vida que em ve gran,
Que per gran l’adoro i per gran la temo

Vaig creure que la vida era meva
amb el que agafo i el que dono
però la vida em viu… em viu i prou

És clar que tinc por.
Por de dir el que penso
de sortir sense guants
i de sentir mirades de ferro

Por de creure allò oficial
i por de caure en conspiranoia,
por de ser frívola
i por que tot sigui només seriós.

Por que la por es quedi
i que sortir al carrer no m’alliberi.
Por de perdre’m en allò virtual,
por de callar el crit i cridar allò que és buit

Por que la mentida sembli certa
i que la falsedat se m’acomodi;
Por que buscar la veritat m’esgoti
i que la veritat inabastable em travessi.

Por d’allunyar-me més i més de qui sóc
I allunyar-me més i més de qui ets
Por a aplaudir a destemps
i por de no saber perdre el temps.

Por que el confinament acabi,
por que em caiguin els cabells,
por que el món em vagi gran
i ser petita amb espant.

Por que la terra s’escalfi per sempre
mentre els cors es congelen de por
Por que les ànimes volin sense adéu i sense cos
i que els cossos caminin sense fer el dol

Amb suavitat dono la mà a la tendresa
i d’un rampell abraço als qui estimo
I per si això no és suficient conjur,
amb el riure i la música ballo la por que tremolo

 

Ho confesso, he passat aquests dies ja per uns quants estats emocionals i mentals molt diferents. Una veritable muntanya russa. I el que ens queda!

És ella, ho sé, la pandèmia de la por, la que ho explica tot. Diguem-ne coronavirus per centrar-nos en el present.

Quan sentim por, som capaços de qualsevol cosa. El primer, protegir la nostra vida… i per increïble que sembli, això inclou arrasar als supermercats sense pensar en res que no sigui un mateix i com a molt les pròpies cries. Com si la vida d’un, ara i aquí, depengués d’una safata de carn o d’un rotlle de paper higiènic. El sense sentit de la por portada a l’extrem més ridícul i surrealista.

O bé, ens tanquem a casa per no contagiar i no ser contagiats del virus que, encara que no mata indiscriminadament (dades objectives de l’OMS) col·lapsa els nostres serveis sanitaris i pot tocar els nostres éssers estimats més vulnerables.  I si no hi ha recursos per a ells? Cal aplanar la corba! Obeïm per por i per responsabilitat.

Altres no volem creure el que està passant, neguem la major i ens embranquem en teories conspiratòries (algunes força versemblants i altres, pura paranoia també) per així estar entretinguts i despistar-nos de la por, que ens podria espantar.

Altres ens posem hipercrítics amb els altres, en primer lloc, amb els polítics responsables de la gestió de la crisi. Són ineptes! (que fins i tot pot ser veritat) i així la nostra fúria i les nostres racionalitzacions ens ajuden a amagar els nostres dubtes.

Alguns vam treure la nostra part “salvadors del món” i ens ocupem en una infinitat d’activitats, algunes molt creatives, per estalviar a altres persones aquells moments durs que en nosaltres mateixos, si paréssim i els sentíssim, ens costaria superar.

I altres aprofitem per acostar la brasa a la nostra sardina… “perquè algun dia això passarà” i… a riu regirat, guany de pecadors (ai, de pescadors, volia dir) I així, lluny de l’avui, un futur millor ens distancia de la sensació de por present. Qui va dir por?

Morir, sentir escassetat, sentir dolor o emmalaltir… si mai se’ns ha oblidat, ara ho tenim de cara. I si mai se’ns ha oblidat que el que ens passa a un de nosaltres ens afecta a tots els éssers humans i al planeta, doncs, ala, aquí ho tenim.

Reconeixem-lo: no ens agrada mirar la por ni sentir la vulnerabilitat de la vida. Com que no ho fem, com no practiquem, no sabem bregar amb això. Són moments singulars, aquests que ens ha tocat viure, difícils sens dubte. M’agradaria pensar que si els mirem i els sentim des de la connexió i la consciència ens podran servir d’aprenentatge, personal i social.

La por ens serveix per tindre precaució, però quan s’eternitza ens bloqueja. Caldrà sortir un dia darrere de les màscares, tornar a donar-nos les mans i els petons, ajuntar-nos per celebrar o protestar, segons convingui.

Només junts, en l’amor i el dolor, podem tirar endavant com a espècie. Avui tal com sempre va ser. És al nostre ADN humà, fets tots d’aigua i terra, cuits a foc sota un sol cel universal. Fràgils com un gerro de ceràmica, forts com un huracà.

A vegades, quan dormo, hi veig clar,
Nodrida de descans, de bosc i caminades.

Sé què vull:
Aceptar l’ahir,
Viure en presència l’avui i
Creure en el demà

Caminar més a poc a poc,
Airejar els meus pensaments a l’era,
que el vent separi el gra de la palla
Donar-me el temps de sentir
I de pair allò que sento:

Acompanyar-me les tristeses,
Respectar el meu enuig i deixar-lo parlar
Escoltar i cuidar les meves pors
Obrir-me a l’alegria i que corri i voli

Que la bellesa no em passi per alt…
Ni tampoc per sota
Que em travessi per dins i
En el seu pas m’alimenti

Que quan els qui m’estimo em pesin
Obri el cor i deixi anar, que deixi anar!

Que quan l’onada, en la seva espectacular plenitud,
m’espanti, allà dins de la mar blava,
Pugui confiar en l’art de l’equilibri,
Delicat, entre fer que sigui i deixar que sigui

Que em pugui mirar sempre des d’una mica enllà
Que em pugui sentir sempre des de ben endins

Que descansi quan estigui cansada
i cuidi la meva fragilitat
Que estimi a la mida del meu cor
I en sostingui la força

Que la compassió hi faci niu
I que jo, Anna, pugui respirar la llibertat del món.

Tivissa, maig 2019

Toca’m suau l’orella,
En aquest lloc on es fonen els ensurts,
I fa olor de xocolata calenta,
On el que és fosc te un gust dolç

Dóna’m la mà,
I sabré que no estic sola
I que els murmuris del bosc
Són només melodies que vetllen el meu somni.

Mira’m més enllà dels meus ulls,
I sigues tu per un moment
El meu déu pare-mare,
El que em coneix
I em vol,

Qui admira el trosset sagrat de creació que sóc:

Natura viva

Insuflada d’amor infrangible.

Des de Sempre i per sempre.

El cor amb por de bategar:
Per massa fort, o per massa feble.
Entre el crit escruixidor i el silenci fred,  gelat,
Tant de dolor!

I llavors -mai sabràs com ha arribat aquí,
Ni d’on ha sortit-La confiança treu el nas.
Desafiant,  diríem,
Si no fos que el sublim art de l’humilitat
l’escorta.

Allà,  dempeus,
Sencera,  serena,  càlida.
Com la vida mateixa.
Allà, radical.
Innegociable.

 

 

L’ànima cansada,
el cor descoratjat,
un filet de vida
que batega d’esma.

Despullar-se sense pressa
dels vestits que en els marges
ja no ens protegeixen.

Desfer-se sense esforç
ni oposició,
diluint-se a poc a poc
en llàgrimes sense tristesa.

Perdre’s del tot, sense por,
desdibuixant-se els límits de l’existència.
Plàcida rendició.