,

Més por

És clar que tinc por.
Por de dir el que penso
de sortir sense guants
i de sentir mirades de ferro

Por de creure allò oficial
i por de caure en conspiranoia,
por de ser frívola
i por que tot sigui només seriós.

Por que la por es quedi
i que sortir al carrer no m’alliberi.
Por de perdre’m en allò virtual,
por de callar el crit i cridar allò que és buit

Por que la mentida sembli certa
i que la falsedat se m’acomodi;
Por que buscar la veritat m’esgoti
i que la veritat inabastable em travessi.

Por d’allunyar-me més i més de qui sóc
I allunyar-me més i més de qui ets
Por a aplaudir a destemps
i por de no saber perdre el temps.

Por que el confinament acabi,
por que em caiguin els cabells,
por que el món em vagi gran
i ser petita amb espant.

Por que la terra s’escalfi per sempre
mentre els cors es congelen de por
Por que les ànimes volin sense adéu i sense cos
i que els cossos caminin sense fer el dol

Amb suavitat dono la mà a la tendresa
i d’un rampell abraço als qui estimo
I per si això no és suficient conjur,
amb el riure i la música ballo la por que tremolo

 

/by

Vermell, verd, gris

Quin vermell tan vermell,
per un camp tan verd.
Quin verd tan verd,
per un cel tan gris.

Sobrevé, tímida, una alegria;
s’escampa, despistada, la serenor
Ara? amb fons de tempesta?
Si fa olor a terra humida de plor!

Coratjosa, l’alegria,
esclata fora de to.
Impertorbable, la calma es bressola
quan retruny a prop el tro.

“Que sigui, que sigui!
Qui recullirà l’aiguat, si no?”
Canta la rosella
emborratxada de color

El verd sap que l’aigua, si no l’ofega,
el fa créixer, i també que un dia engroguirà.
Sap que l’alegria mai no es inoportuna
i que la bellesa, encara que efímera, mai no és en va.

/by

Enfangada en el trauma

T’escopiré, et cridaré,
t’esgarraparé i et mossegaré.

Em regiraré dins el fang antic,
que encara no s’ha assecat,
com a fera engabiada
davant d’una amenaça que no ho és.

El fang va quedar allà després de molta pluja extemporània.
Pluges antigues,
sobre un terra fràgil
que no va saber o no va poder drenar.

Quan la fina capa seca de la superfície es trenqui,
em debatré per escapar-me.

En aquest instant seràs tu el meu enemic, sí, tu,
perquè amb prou feines reconeixeré el fang que m’envolta:
Aleshores, en lloc de prendre’t com a agafadora,
t’enfonsaré com si enfonsar-te pogués treure’m a la superfície.

I quan m’esgoti o t’esgotis,
tots dos més enfangats que abans,
m’amagaré avergonyida rera la culpa
d’haver errat una altra vegada.

Em refugiaré després de la por difusa
de ser qui no vull ser,
i després del terror sufocat
de no estimar qui sóc.

/by

No soc riu, sino mar

I si no fos riu, sino mar?
Que les aigües son salades
de suors i de llàgrimes

Aigües sense llera
Que banyen continents
imantades al cor de la terra, foc silent

En un moviment sense destí
Sense origen i sense pressa
Suau, a voltes, a voltes, violent

I si no fos jo riu,
Ni tu, ni ella, ni ells?

I si fossim aigües de mar
Ballant amb la lluna
O embogides pel vent?

Fluint sense rumb,
Agües contingudes sense límits i
Història teixida sense temps.

 

/by

Retirar-se

Parem obligats,
sense deixar anar la nostra llibertat petita
Com costa sortir de la roda!
I ràpid construïm una altra roda paral·lela

En aquesta nova rodeta casolana
tremolen els nostres buits
amb espais virtuals, amb xerrameca
i receptes que semblen noves.

Para,
atreveix-te,
escolta.

(…)

Retirar-se cap a dins
és donar-se espai, sense pressa,
per pair els embats
de les nostres tempestes internes

Retirar-se és comprendre els moviments
de les nostres fortes marees i
sentir com d’útils o inútils són
els nostres dics i les nostres fronteres

Retirar-se cap a dins és
Tresorar el temps
Per desfer i per apropiar-se
de les escombraries que llancem fora

Retirar-se és cercar llenya
per encendre un foc,
humà i sagrat,
notant que escalfa… i destrueix i crema.

Retirar-se cap a dins és sentir vibrar
Un agraïment intern
I celebrar l’alegria de saber-se,
a estonetes, i amb tot, contenta.

Retirar-se cap a dins
és acariciar suau i lent
el gènesi al propi melic
i fondre’s, aigua avall, arrels endins.

Retirar-se és tornar a despertar-se,
Descansat després del viatge,
i acariciar amb les branques
l’aire sonor del bosc sencer.

/by

Jo, la set

Soc la que guarda i la que empeny,
La que inspira i la que passa l’escombra
La que cuina i la que jardineja
La que s’admira i la que es distreu

Jo soc elles i elles son jo
El meu cor petit és un vidret trencat del vas que algun dia va contenir aigua

I també soc la font i sóc l’aigua…
I soc, sobretot, la set… la set.

/by

Despentinades

Observo totes aquestes paraules
desordenades,
Com els meus cabells, en despertar.

Busco pentinar-les i descobrir el seu ordre,
Encara secret,
I que donin llum a un sentit que m’espera.

Elles es deixen, dòcilment,
I conformen uns versos senzills
Que aquieten la meva incertesa.

Les engalano una mica i,
piatoses,
alimenten la meva vanitat.

Sospito que no he sabut escoltar
El seu murmuri gràcil i delicat
sàvies com un amanyac.

Potser no eren paraules,Sinó retalls
a les golfes de sentiments abandonats
com fulles, caigudes de l’arbre.

/by
,

Entre el Silenci i el crit

Observar i respirar, calladament,
veure la vida fluir, sense intervenir, deixar-se tocar i alhora deixar anar.
Abandonar tota pretensió de ficar les mans,
només lliurar-se en presència, compassiva,
acompanyant allò que s’esdevé.

O cridar, llançar la veu esquinçant silencis de por,
omplir amb el crit l’espai d’aquells a qui se’ls ha arrabassat.
Cridar per denunciar la injustícia, despertar consciències,
veu dels sense veu, com sempre, en la història.

En això estava jo quan m’he capbussat en el mar,
i els llums del matí jugaven amb la meva ombra
que dansava en el fons sorrenc,
a través de l’aigua transparent, esmunyedissa i salada.
I uns peixets, ingenus o atrevits, em picotejaven els peus.

En sortir de l’aigua, m’he posat crema protectora
perquè el sol no m’abrusés la pell.

 

/by
,

A vegades, quan dormo

A vegades, quan dormo, hi veig clar,
Nodrida de descans, de bosc i caminades.

Sé què vull:
Aceptar l’ahir,
Viure en presència l’avui i
Creure en el demà

Caminar més a poc a poc,
Airejar els meus pensaments a l’era,
que el vent separi el gra de la palla
Donar-me el temps de sentir
I de pair allò que sento:

Acompanyar-me les tristeses,
Respectar el meu enuig i deixar-lo parlar
Escoltar i cuidar les meves pors
Obrir-me a l’alegria i que corri i voli

Que la bellesa no em passi per alt…
Ni tampoc per sota
Que em travessi per dins i
En el seu pas m’alimenti

Que quan els qui m’estimo em pesin
Obri el cor i deixi anar, que deixi anar!

Que quan l’onada, en la seva espectacular plenitud,
m’espanti, allà dins de la mar blava,
Pugui confiar en l’art de l’equilibri,
Delicat, entre fer que sigui i deixar que sigui

Que em pugui mirar sempre des d’una mica enllà
Que em pugui sentir sempre des de ben endins

Que descansi quan estigui cansada
i cuidi la meva fragilitat
Que estimi a la mida del meu cor
I en sostingui la força

Que la compassió hi faci niu
I que jo, Anna, pugui respirar la llibertat del món.

Tivissa, maig 2019

/by

Bocins

Quan se li trencava el cor,  els bocins es calçaven les botes i sortien al bosc agafadets de la mà. El sol, que sortia, els escalfava les galtes.

 

/by