Toca’m suau l’orella,
En aquest lloc on es fonen els ensurts,
I fa olor de xocolata calenta,
On el que és fosc te un gust dolç
Dóna’m la mà,
I sabré que no estic sola
I que els murmuris del bosc
Són només melodies que vetllen el meu somni.
Mira’m més enllà dels meus ulls,
I sigues tu per un moment
El meu déu pare-mare,
El que em coneix
I em vol,
Qui admira el trosset sagrat de creació que sóc:
Natura viva
Insuflada d’amor infrangible.
Des de Sempre i per sempre.
El cor amb por de bategar:
Per massa fort, o per massa feble.
Entre el crit escruixidor i el silenci fred, gelat,
Tant de dolor!
I llavors -mai sabràs com ha arribat aquí,
Ni d’on ha sortit-La confiança treu el nas.
Desafiant, diríem,
Si no fos que el sublim art de l’humilitat
l’escorta.
Allà, dempeus,
Sencera, serena, càlida.
Com la vida mateixa.
Allà, radical.
Innegociable.
L’ànima cansada,
el cor descoratjat,
un filet de vida
que batega d’esma.
Despullar-se sense pressa
dels vestits que en els marges
ja no ens protegeixen.
Desfer-se sense esforç
ni oposició,
diluint-se a poc a poc
en llàgrimes sense tristesa.
Perdre’s del tot, sense por,
desdibuixant-se els límits de l’existència.
Plàcida rendició.
Honoro el meu cos
Per tots els ensurts que va passar
Per totes les llàgrimes que va guardar
I per les que va vessar
Honoro el meu cos
Per tota la calor amb què va fer-me gaudir
Per tota la tensió que va suportar
Per tot el fred amb què es va protegir;
Per tant que va defensar
I per tot el que va estimar, l’honoro
Per les filles que va parir,
I les febres que va superar,
L’honoro
Els seus camins, els respecto
Les seves pors, les cuido
Les seves forces les celebro.
Agraïda, a poc a poc,
atenta, l’escolto
Escolto un batec suau i dens,
Obro el cor i em regalo sentir el ressò
Del moviment de les ales, so que s’estén sense límits,
I que en marxar de mi, a mi torna,
Més intens, més savi, més ple.
Em fa sentir més buida de mi,
El cos més pesat, escampant-se sobre la terra humida i rica,
Com a lava incandescent, sense destí, sense pressa, abans de tornar-se pedra.
Em sento part, als ulls de cada company, com el bri d’herba del prat,
Em sento valenta, plena de la bellesa de l’arbre caigut al mig del bosc
Em sento atenta i vigilant, i com la marmota,
Escolto el vent que, generós,
em porta comprensions plenes de silenci.
plou sobre bons i dolents,
plou sobre camps assedegats -agraits.
plou sobre camps de refugiats -fred al cos i a l’ànima
plou sobre les nostres consciències -¿desperten?
plou, també com una suau benedicció.
En els meus dits, el fred del matí en la roba mullada, arrugada … i neta.
A la cara, per sorpresa, el primer sol, desafiant confiat, senzill però solemne, la boira de la nit.
Com és a dins és fora, si ho crec, si ho vull, si confio.
I una fresca alegria corre, senzillament, perquè li dóna la gana.
ahir, al tren, vaig viure i gaudir de la valentia sense complexes de la Crisal, que en el vagó ple de gom a gom ens va donar a plena veu bon dia tots i ens va obsequiar amb poesia pròpia “d’alt nivell”. Em va fer vibrar i pensar. Amb el seu permís, comparteixo “A MEDIAS”
a Medias
A la mitad te quedas
medio completo,
medio incompleto.
A la mitad te quedas
medio lleno,
medio vacío.
A la mitad eres
medio de verdad,
medio de mentira.
A la mitad dices
que no a medias
y que sí a medias.
A medias
recuerdas la mitad
y olvidas el doble.
Hazlo
o no lo hagas,
pero no lo intentes.
A medias no se aprende
a caminar el Camino del Medio.
