Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Escolto un batec suau i dens,
Obro el cor i em regalo sentir el ressò
Del moviment de les ales, so que s’estén sense límits,
I que en marxar de mi, a mi torna,
Més intens, més savi, més ple.
Em fa sentir més buida de mi,
El cos més pesat, escampant-se sobre la terra humida i rica,
Com a lava incandescent, sense destí, sense pressa, abans de tornar-se pedra.
Em sento part, als ulls de cada company, com el bri d’herba del prat,
Em sento valenta, plena de la bellesa de l’arbre caigut al mig del bosc
Em sento atenta i vigilant, i com la marmota,
Escolto el vent que, generós,
em porta comprensions plenes de silenci.
Emoció prové del llatí emotio del verb emovere, moure. Quan ens emocionem ens movem, però ens movem literalment, el nostre cos es mou: músculs, teixits, fluids, neurotransmissors, hormones … es mouen. De fet, mentre vivim, fins i tot en la més absoluta quietud, el cos està en moviment. Reconèixer les nostres emocions és sentir com cada situació ens mou internament. I el moviment espontani de l’organisme davant l’entorn és pura adaptació, com un animal davant la seva presa … o davant el seu depredador. A mesura que desconnectem el nostre organisme de la naturalesa perdem part de la nostra informació, la qual el cos coneix intuïtivament. Té alguns avantatges per a la vida social, però això també té un cost per al nostre benestar i la nostra salut. Si volem conèixer-nos, sentir-nos més complerts, hem de començar escoltant i comprenent els moviments i missatges del nostre cos que ens arriben també en forma d’e-mocions.
Anar i tornar, agafar i deixar anar, expansió-contracció. Un mateix moviment únic expressat en mil moments i contextos, com el batec del cor, l’obstinato de la respiració, el ball de l’anèmona.
Vaig cap a tu, l’Altre, i m’endinso en el teu riure o en el teu plor, en la teva alegria o en el teu dolor, en el teu amor. Per un instant, em sento, confiada em lliuro.
En segons la desconfiança i la por treuen el cap. Torno a mi, a aquest jo rera les meves barreres, torno a una seguretat precària i incerta. Em separo.
Sé, malgrat tot, que puc anar i que puc tornar.
Quan sóc en mi, entregada i oberta a qui jo sóc i a qui tu ets, per un instant en el temps i fora d’ell, llavors sorgeix la trobada profunda, molt més enllà de la por i la desconfiança, la trobada en què tu i jo ens intercanviem i ens con-fonem en la certesa i serenitat de la pura vida, l’existència en l’amor, existència rendida, sense condicions.
Quan fa mal l’ànima, quan fa mal viure, posem en marxa els nostres mecanismes d’autoprotecció que ens permeten “sobreviure al dolor”. El procés terapèutic és un fràgil equilibri entre tornar a mirar la ferida i sostenir el dolor. Per això, el procés profund per curar no es fa en un dia. Per això, entrar a la ferida requereix molt de compte. Saltar totes les barreres de protecció pot ser impossible de sostenir i retraumatizarnos. No obstant això, no mirar la ferida i quedar-se a la barrera pot servir com pegat, però no ens ajuda a comprendre’ns en profunditat ni a estimar-nos completament, també amb el nostre dolor. Els nostres mecanismes de personalitat són el que un torniquet és a una ferida: quan la ferida està oberta cal prémer fort, pot salvar una vida. Però per curar la ferida, cal afluixar el torniquet, mirar la ferida, netejar-la -encara que cogui- i aplicar el tractament necessari perquè de nou pugui circular la sang, fluir la vida.
El cel de plom. Caps ennuvolats de molt pensar, de voler pensar sense atrevir-se a sentir. El cap pesa, de tant que s’obliga a entendre. Potser plogui, i es dissolguin els núvols, com un plor. Potser bufi un fort vent i escombri els núvols cap a algun altre lloc, com ràbia cridada. Potser simplement al matí surti el sol i s’evapori el plom, com rebre una abraçada i un somriure tendre.