El cel de plom. Caps ennuvolats de molt pensar, de voler pensar sense atrevir-se a sentir. El cap pesa, de tant que s’obliga a entendre. Potser plogui, i es dissolguin els núvols, com un plor. Potser bufi un fort vent i escombri els núvols cap a algun altre lloc, com ràbia cridada. Potser simplement al matí surti el sol i s’evapori el plom, com rebre una abraçada i un somriure tendre.
