Blog

Aug 052019

Entre el Silenci i el crit

Observar i respirar, calladament,
veure la vida fluir, sense intervenir, deixar-se tocar i alhora deixar anar.
Abandonar tota pretensió de ficar les mans,
només lliurar-se en presència, compassiva,
acompanyant allò que s’esdevé.

O cridar, llançar la veu esquinçant silencis de por,
omplir amb el crit l’espai d’aquells a qui se’ls ha arrabassat.
Cridar per denunciar la injustícia, despertar consciències,
veu dels sense veu, com sempre, en la història.

En això estava jo quan m’he capbussat en el mar,
i els llums del matí jugaven amb la meva ombra
que dansava en el fons sorrenc,
a través de l’aigua transparent, esmunyedissa i salada.
I uns peixets, ingenus o atrevits, em picotejaven els peus.

En sortir d’aigua, m’he posat crema protectora
perquè el sol no m’abrusés la pell.

Jul 072019

Ànima de poeta

L’ànima de poeta és l’anhel de fer perdurar la bellesa i un vestit per transitar els nusos de l’existència

Jun 112019

La força en la fragilitat

Quan et sentis fràgil,  sense força, poca cosa,  i dubtis de tu,  recorda totes les batalles que has lliurat.

Recorda quan eres una criatura,  encara innocent i espontània,  i vas sortir endavant,  malgrat tot allò que per a tu va ser massa:

massa crits i violència dels més grans, o  massa comentaris que et feien sentir inútil, o massa por quan et deixaven sol a les fosques, o massa bogeria al teu voltant,  o massa malaltia dels que t’havien d’haver cuidat i no van fer-ho.

Ara, tens tota aquella força d’haver sobreviscut quan eres sensible i impotent, la saviesa de la vida viscuda i la capacitat de decidir moltes coses que de petit no pugueres triar. Ara és el teu moment.

May 282019

A vegades, quan dormo

A vegades, quan dormo, hi veig clar,
Nodrida de descans, de bosc i caminades.

Sé què vull:
Aceptar l’ahir,
Viure en presència l’avui i
Creure en el demà

Caminar més a poc a poc,
Airejar els meus pensaments a l’era,
que el vent separi el gra de la palla
Donar-me el temps de sentir
I de pair allò que sento:

Acompanyar-me les tristeses,
Respectar el meu enuig i deixar-lo parlar
Escoltar i cuidar les meves pors
Obrir-me a l’alegria i que corri i voli

Que la bellesa no em passi per alt…
Ni tampoc per sota
Que em travessi per dins i
En el seu pas m’alimenti

Que quan els qui m’estimo em pesin
Obri el cor i deixi anar, que deixi anar!

Que quan l’onada, en la seva espectacular plenitud,
m’espanti, allà dins de la mar blava,
Pugui confiar en l’art de l’equilibri,
Delicat, entre fer que sigui i deixar que sigui

Que em pugui mirar sempre des d’una mica enllà
Que em pugui sentir sempre des de ben endins

Que descansi quan estigui cansada
i cuidi la meva fragilitat
Que estimi a la mida del meu cor
I en sostingui la força

Que la compassió hi faci niu
I que jo, Anna, pugui respirar la llibertat del món.

Tivissa, maig 2019

Feb 072019

Bocins

Quan es trencava el cor,  els bocins es calçaven les botes i sortien al bosc agafadets de la mà. El sol, que sortia, els escalfava les galtes.

1 2 3 14