Blog

Oct 142020

el que ha de ser dit

El que ha de ser dit
no es pot callar.
Ni el llum il-lumina sota el llit,
Ni el crit sona, ofegat

El q ha de ser dit es dirà
Serà avui o serà demà
Que maduri el temps,
és tot el que cal esperar

Que ressoni o que xiuxiuegi,
El que ha de ser dit es dirà.

Quan la llum soni
El cor podrà esclatar
I entre sang i pètals
Eixirà.

Del foc de la terra
De l’onada del mar
Amunt, de nou,
naixerà

(des de yi per a “Mujeres en Sororidad. La Magia del círculo”)

Apr 182020

Vermell, verd, gris

Quin vermell tan vermell,
per un camp tan verd.
Quin verd tan verd,
per un cel tan gris.

Sobrevé, tímida, una alegria;
s’escampa, despistada, la serenor
Ara? amb fons de tempesta?
Si fa olor a terra humida de plor!

Coratjosa, l’alegria,
esclata fora de to.
Impertorbable, la calma es bressola
quan retruny a prop el tro

“Que sigui, que sigui!
Qui recullirà l’aiguat, si no?”
Canta la rosella
emborratxada de color

El verd sap que l’aigua, si no l’ofega,
el fa créixer, i també que un dia engroguirà.
Sap que l’alegria mai no es inoportuna
i que la bellesa mai no és en va.

Apr 062020

Flueix el mar

I si no fos riu, sino mar?
Que les aigües son salades
de suors i de llàgrimes

Aigües sense llera
Que banyen continents
imantades al cor de la terra, foc silent

En un moviment sense destí
Sense origen i sense pressa
Suau, a voltes, a voltes, violent

I si no fos jo riu,
Ni tu, ni ella, ni ells?

I si fossim aigües de mar
Ballant amb la lluna
O embogides pel vent?

Fluint sense rumb,
Agües contingudes sense límits i
Història teixida sense temps.

1 2 3 16