Blog

Jan 302020

Colors del dia

Mandrosament es lleven els colors del dia sobre les teulades i els llençols, en la seva bellesa, es desfilen subtilment i lenta.

Oct 132019

Jo, la set

Soc la que guarda i la que empeny,
La que inspira i la que passa l’escombra
La que cuina i la que jardineja
La que s’admira i la que es distreu

Jo soc elles i elles son jo
El meu cor petit és un vidret trencat del vas que algun dia va contenir aigua

I també sóc la font i sóc l’aigua…
I sóc sobretot, la set… la set.

Sep 022019

Despentinades

Observo totes aquestes paraules
desordenades,
Com els meus cabells, en despertar.
Busco pentinar-les i descobrir el seu ordre,
Encara secret,
I que donin llum a un sentit que m’espera.
Elles es deixen, dòcilment,
I conformen uns versos senzills
Que aquieten la meva incertesa.
Les engalano una mica i, piadoses, alimenten la meva vanitat.
Sospito que no he sabut escoltar
El seu murmuri gràcil i delicat
Una cosa sàvia com un amanyac.
Potser no eren paraules,
Sinó retalls a les golfes
De sentiments abandonats
Com fulles, caigudes de l’arbre.

Aug 052019

Entre el Silenci i el crit

Observar i respirar, calladament,
veure la vida fluir, sense intervenir, deixar-se tocar i alhora deixar anar.
Abandonar tota pretensió de ficar les mans,
només lliurar-se en presència, compassiva,
acompanyant allò que s’esdevé.

O cridar, llançar la veu esquinçant silencis de por,
omplir amb el crit l’espai d’aquells a qui se’ls ha arrabassat.
Cridar per denunciar la injustícia, despertar consciències,
veu dels sense veu, com sempre, en la història.

En això estava jo quan m’he capbussat en el mar,
i els llums del matí jugaven amb la meva ombra
que dansava en el fons sorrenc,
a través de l’aigua transparent, esmunyedissa i salada.
I uns peixets, ingenus o atrevits, em picotejaven els peus.

En sortir d’aigua, m’he posat crema protectora
perquè el sol no m’abrusés la pell.

Jul 072019

Ànima de poeta

L’ànima de poeta és l’anhel de fer perdurar la bellesa i un vestit per transitar els nusos de l’existència

Jun 112019

La força en la fragilitat

Quan et sentis fràgil,  sense força, poca cosa,  i dubtis de tu,  recorda totes les batalles que has lliurat.

Recorda quan eres una criatura,  encara innocent i espontània,  i vas sortir endavant,  malgrat tot allò que per a tu va ser massa:

massa crits i violència dels més grans, o  massa comentaris que et feien sentir inútil, o massa por quan et deixaven sol a les fosques, o massa bogeria al teu voltant,  o massa malaltia dels que t’havien d’haver cuidat i no van fer-ho.

Ara, tens tota aquella força d’haver sobreviscut quan eres sensible i impotent, la saviesa de la vida viscuda i la capacitat de decidir moltes coses que de petit no pugueres triar. Ara és el teu moment.

1 2 3 15