A vegades, quan dormo, hi veig clar,
Nodrida de descans, de bosc i caminades.
Sé què vull:
Aceptar l’ahir,
Viure en presència l’avui i
Creure en el demà
Caminar més a poc a poc,
Airejar els meus pensaments a l’era,
que el vent separi el gra de la palla
Donar-me el temps de sentir
I de pair allò que sento:
Acompanyar-me les tristeses,
Respectar el meu enuig i deixar-lo parlar
Escoltar i cuidar les meves pors
Obrir-me a l’alegria i que corri i voli
Que la bellesa no em passi per alt…
Ni tampoc per sota
Que em travessi per dins i
En el seu pas m’alimenti
Que quan els qui m’estimo em pesin
Obri el cor i deixi anar, que deixi anar!
Que quan l’onada, en la seva espectacular plenitud,
m’espanti, allà dins de la mar blava,
Pugui confiar en l’art de l’equilibri,
Delicat, entre fer que sigui i deixar que sigui
Que em pugui mirar sempre des d’una mica enllà
Que em pugui sentir sempre des de ben endins
Que descansi quan estigui cansada
i cuidi la meva fragilitat
Que estimi a la mida del meu cor
I en sostingui la força
Que la compassió hi faci niu
I que jo, Anna, pugui respirar la llibertat del món.
Tivissa, maig 2019
