Quan alguna cosa no funciona, el més lògic és canviar-la. Al mateix temps un canvi -encara que sigui necessari- ens espanta, ens treu de la nostra sobrevalorada zona de confort. És clar que arriba un moment que el confort es torna incòmode i per això necessitem assumir el risc d’alguna cosa diferent. I això val per a la vida comunitària (política) i per la personal. Allò nou no és màgic, encara que al principi veure màgic el que és diferent ens ajuda a fer el pas, com succeeix en la fase d’enamorament en una relació. Després ve el dia a dia. I aquí, cal treballar. Allò nou s’ha d’anar construint. Després de les eleccions, cal arremangar-se. I de la mateixa manera que ens passa dins el nostre caparró davant un canvi, igual que dins nostre tenim constantment un diàleg intern amb moltes veus, cal escoltar. Totes les veus tenen alguna cosa a aportar. Si les callem (tipus majories absolutes), les minories es faran sentir de la pitjor manera. Aquest és el repte, escoltar-nos, escoltar. No per respondre buscant tenir la raó absoluta, sinó per comprendre, pactar i madurar, com a persones i com a societat.
