La respiració, centre plaent de l’existència.
Com les ones del mar en calma
Que bressolen la posidònia
Que la llum alimenta,
per alimentar els peixos q hi neden.
Al fons marí, on la llum no arriba,
El silenci de l’espai sideral.
Tú, home, dona, llera del cosmos
Fluint sense inici ni fi.
El crepitar del foc
Acull el soroll i el dolor de l’existència
I la mel, altres llàgrimes,
Vessa com una benedicció
amorosint els teus cabells
fins convertir-te en torxa encesa
al bell mig del no res.
Ínfima finitud!
L’instant dura per sempre
Amen
