No fer res. Aturar-se i “no fer res”. Falsament ho assimilem a la mandra. I en canvi, a vegades, és només quan estem “sense fer res” que podem deixar prou espai per a escoltar i per a sentir. Sentir el cansament d’una quotidianitat estressada, escoltar la necessitat de repòs d’un cos que portem contra rellotge i contra natura… i contemplar. Contemplar que formem part d’un món més gran que el nostre petit món diari, embadalir-nos com un infant amb les libèl·lules o amb les ones… i deixar, que a poc a poc, sense fer res, siguem i compartim senzillament el que som. Bones vacances!
(Al Delta de l’Ebre en bona companyia)
