Observar i respirar, calladament,
veure la vida fluir, sense intervenir, deixar-se tocar i alhora deixar anar.
Abandonar tota pretensió de ficar les mans,
només lliurar-se en presència, compassiva,
acompanyant allò que s’esdevé.
O cridar, llançar la veu esquinçant silencis de por,
omplir amb el crit l’espai d’aquells a qui se’ls ha arrabassat.
Cridar per denunciar la injustícia, despertar consciències,
veu dels sense veu, com sempre, en la història.
En això estava jo quan m’he capbussat en el mar,
i els llums del matí jugaven amb la meva ombra
que dansava en el fons sorrenc,
a través de l’aigua transparent, esmunyedissa i salada.
I uns peixets, ingenus o atrevits, em picotejaven els peus.
En sortir d’aigua, m’he posat crema protectora
perquè el sol no m’abrusés la pell.
