Dues forces oposades operen a nosaltres. D’una banda, la força “cap a dins”, no separar-nos dels nostres, pertànyer a qualsevol preu, no trencar la unió. És aquesta força que prové del nostre nadó depenent, que sent i viu (encara no pensa) igual que la mare, aquest bebè que per la necessitat de supervivència es manté unit simbiòticament, sense distingir jo-tu.
D’altra banda la força “cap a fora”, la explosió cap a un món immens. Aquella de l’adolescent, que està aprenent a qüestionar què li serveix i què no per desenvolupar-se en un món exterior amb mil opcions.
Així, en el procés de maduració personal anem construint la nostra autonomia, aprenent a diferenciar els nostres sentiments i necessitats sense confondre’ns, fent-nos cada vegada més responsables de nosaltres mateixos. Quan això succeeix, podem substituir les relacions de codependència en què un guanya i l’altre perd, per relacions més sanes basades en la interdependència lliure, en què cada part se sent plena i sense esforç, vol compartir amb l’altra la seva plenitud.
