Anna Ferre Giménez

Dues forces oposades operen a nosaltres. D’una banda, la força “cap a dins”, no separar-nos dels nostres, pertànyer a qualsevol preu, no trencar la unió. És aquesta força que prové del nostre nadó depenent, que sent i viu (encara no pensa) igual que la mare, aquest bebè que per la necessitat de supervivència es manté unit simbiòticament, sense distingir jo-tu.

D’altra banda la força “cap a fora”, la explosió cap a un món immens. Aquella de l’adolescent, que està aprenent a qüestionar què li serveix i què no per desenvolupar-se en un món exterior amb mil opcions.

Així, en el procés de maduració personal anem construint la nostra autonomia, aprenent a diferenciar els nostres sentiments i necessitats sense confondre’ns, fent-nos cada vegada més responsables de nosaltres mateixos. Quan això succeeix, podem substituir les relacions de codependència en què un guanya i l’altre perd, per relacions més sanes basades en la interdependència lliure, en què cada part se sent plena i sense esforç, vol compartir amb l’altra la seva plenitud.

Endinsar-se en un@ mateix@ per curar és un viatge apassionant, i com tot gran viatge, també inclou alguns riscos i moments crítics. A vegades, no trobes la brúixola i no pots distingir el nord del sud, l’est de l’oest. Fins i tot pots naufragar i en l’al·lucinació no saber si estàs en aigua, en terra o en cel! El teu anhel et guia, però de vegades tot el teu esforç no és suficient per apropar-te a port. En aquests moments, malgrat que temis caure en un avenc, o davant el perill real o imaginat de ser devorat per la nostra fera, necessites recórrer al teu esperit explorador. Aquella actitud que, des de la compassió cap a tot el que ets, et permet entrar en racons desconeguts, amb compte, amb curiositat per endinsar-te en nous paisatges i, a poc a poc, provar si s’enfonsa o no el sòl sota els teus peus.

A poc a poc, a la recta final de l’estiu, amb mandra, tornem a la rutina. Hi ha qui ho desitja. Repetir un dia rere l’altre uns mateixos horaris, unes mateixes activitats, uns mateixos moviments, unes mateixes relacions, unes mateixes dinàmiques … fins i tot quan aquesta rutina no és el nostre ideal, el confort d’allò conegut ens fa sentir segurs, de vegades còmodes fins i tot en situacions que no ens agraden. I així som, estalviadors de les nostres energies emocionals. No obstant això moltes de les nostres actituds automàtiques i conegudes amb què enfrontem el món, són com unes comportes automàtiques davant el riu emocional de la vida. Ens és difícil reconèixer el moment en el qual mantenir aquestes comportes ens esgota. És llavors quan la rutina es converteix en una pesada cadena unida a nosaltres per un cadenat. I amb el cadenat tenim, sovint sense saber-ho, la clau que l’obre.

Hi ha moments, i l’estiu sol ser-ne un, en que tot en nosaltres diu “pause”. I aquest moment, de no fer res, de permetre’s gaudir sense pensar en totes les obligacions, normes i responsabilitats quotidianes, són les vacances de l’ànima. Temps ple de descans, de lleugeresa, de refrescar-se, de riure i de migdiada … i les vivències dels últims temps, es van posant suaument en el lloc que els correspon. “Please, do not disturb.” Bones vacances, bon i profitós descans.

Els nens i nenes acaben un altre curs. L’anticipació de les vacances fa que aquest final sigui més desitjat que temut. Quantes vegades temem el final d’alguna cosa? Ens aferrem tant a situacions o persones que esgotem la nostra energia impedint que el cicle de la vida continuï  el seu curs: néixer, créixer, morir. .. I de nou renéixer. A qui no li ve de gust un descans? Deixa anar, relaxa’t, segueix el curs de la vida … allò nou arribarà. Només has de fer-li un foradet. Espera, confia, la vida va i ve, i no s’atura.

El cel de plom. Caps ennuvolats de molt pensar, de voler pensar sense atrevir-se a sentir. El cap pesa, de tant que s’obliga a entendre. Potser plogui, i es dissolguin els núvols, com un plor. Potser bufi un fort vent i escombri els núvols cap a algun altre lloc, com ràbia cridada. Potser simplement al matí surti el sol i s’evapori el plom, com rebre una abraçada i un somriure tendre.