Anna Ferre Giménez

Alguna cosa s’ha mogut, ha passat alguna una cosa que toca  en mi una emoció profunda (o amagada) i no sé què és. Vull escoltar i no sento, vull veure i no veig, vull entendre i no entenc. Només el meu cos es posa en una alerta subtil, i sento que vol aturar-se, quedar-se quiet, no moure’s per deixar que el que està succeint – i no sento, ni veig, ni entenc- pugui trobar el seu lloc, sedimentar-se si les aigües romanen quietes. És una quietud activa, humil, respectuosa i confiada … potser el pòsit sigui nutritiu i pugui donar algun fruit, en algun moment, en algun lloc … en el meu ser amb el tot.

Canviar en allò profund és tenir la certesa que el que és vell no em serveix, que és una cosa del passat que queda enrere en el camí.
Canviar en el profund és sentir la incertesa que el que és nou encara no ha arribat del tot, que no ho entenc, que no ho puc atenallar.

Perquè hi ha canvis que cal fer malgrat les terribles veus conegudes, travessant la por inevitable … i, amb sort, deixant-nos bressolar per les aigües de la vida que transcorren en algun lloc molt endins del nostre ésser.

En els meus dits, el fred del matí en la roba mullada, arrugada … i neta.

A la cara, per sorpresa, el primer sol, desafiant confiat, senzill però solemne, la boira de la nit.

Com és a dins és fora, si ho crec, si ho vull, si confio.

I una fresca alegria corre, senzillament, perquè li dóna la gana.

Del cel a la terra, de la terra al cel. Allò diví en allò humà. L’Amor es concreta en un nadó fràgil, dependent, pobre. Tot el que és humà és estimat, tot el que és humà, també les nostres limitacions, la nostra solitud, la nostra incapacitat o la nostra por. “Jo sóc Déu”, tinc dret a existir, és més la meva existència és un regal … també en la debilitat. Abans que res, sóc estimat-estimada amb infinita tendresa i en sentir això en mi,  se m’expandeix el cor, s’encomana. Sonen cascavells. Bon dia, món. 😉

Cap a dins, escalfant-nos en l’escalfor de la llar… la llar interior que desitgem amb l’escalforeta del foc, olor de brou o pa de pessic, i les carícies, somriures, jocs o cançons de mare, pare. Però no, de vegades, en entrar dins, sentim el fred de l’amor que ens va faltar, de la solitud del nostre nen o nena incompresos, el desconcert i l’enuig  de la nostra fràgil i generosa confiança traïda, el fred d’allò que no vam tenir, d’allò que no va poder ser, d’allò que ens va faltar. Llavors, suaument, abrigar-se amb una bona manta, anar a per llenya i reviscolar de nou un foc, el foc que mai no s’apaga: el simple agraïment d’estar viu i de ser qui sóc, més enllà de mi mateixa.

Reunir-se, trobar-se i retrobar-se, obrir-se a sentir en allò profund, obrir-se a descobrir sense jutjar, confiar en les altres persones, simplement perquè són aquí, també obrint-se i confiant, i perquè són de la mateixa pasta de la qual jo també vaig ser creada. .. i llavors l’energia puja o baixa, entra i surt, dansa molts danses … i tots con-fluïm amb la Vida, que es mostra, generosa i clara, davant els nostres ulls oberts i sorpresos, els del rostre i els de l’ànima. (Gràcies a tots les que vam compartir una tarda de constel·lacions intensa i alhora plena de pau)