Anna Ferre Giménez

Hi va haver un moment del temps infinit que vas decidir corporificar-te, encarnar-te, dotar-te de cos. La teva llum i energia es van convertir en matèria sòlida-líquida, en constant moviment, micromoviment incessant. Amb aquest cos la teva existència es va transformar i vas aprendre a relacionar-te amb altres éssers, la majoria fets de matèria, com tu. No te n’oblidis, també ets cos. El teu cos és aquesta matèria tan especial, aquest mitjà que t’ajuda a comprendre’t a tu mateix, que tot ho sap, tot ho registra i en algun lloc tot ho recorda. “Corporitza’t”, permet que emergeixi la saviesa del cos que un dia vas decidir habitar. Sent el cos, toca el cos, escolta el cos, deixa que el cos expressi qui ets.

Vine a la tarda d’expressió corporal i contacte el 27 de novembre amb Dani Pedrero. Més info aquí

27 noviembre tarda corporal

Ho sento, aquesta entrada no te traducció al Català

La vida de cadascú té un cor. Aquests fils invisibles que entreteixeixen la nostra història, el nostre destí, i conformen un cor viu que batega, que batega. A vegades massa de pressa, de vegades bombant massa poc, de vegades amb dolor, amb por o amb timidesa, de vegades amb una expansió que vol obrir-se al món. Així, la nostra vida va bategant, a diferents ritmes, moment a moment. Afina, escolta, atén el bategar de la teva pròpia vida. Un dia, no sabràs com, algun d’aquests fils invisibles brillarà daurat il·luminat per l’amor que flueix a la fi. Sense saber com has arribat a aquest paisatge, sense entendre, amb el teu cos comprendràs una mica més qui ets. I aquest instant portarà una calma i una pau infinites, un bategar compassat. Per uns infinits segons sentiràs l’amor que travessa el dolor i t’estimaràs; i aquesta vivència quedarà per sempre amb tu, la flama que mai no s’apaga. (Gràcies a tots els que divendres passat vareu compartir la vostra intimitat i la vostra presència a la sessió de constel·lacions).

Desfés les teves maletes, les que vas omplir d’expectatives i desitjos lleugers. Desfés les maletes, que porten ara les robes una mica més gastades i una mica més brutes de caminar llocs nous, trobar gent noves. Respira profundament la gratitud d’allò que has viscut en el temps que has estat fora del la teva quotidianitat. Tot això, sí: menjar i dormir molt i a deshores, llançar-se al mar o trepitjar sendes o carrers nous, fer coses que normalment no fas i que et senten tan bé, fins i tot aquests excessos que, precisament perquè no els fas cada dia, et sentin bé com quan conquereixes una petita llibertat.

Desfés les teves maletes, recol·loca les teves coses i omple la teva quotidianitat amb aquest relax senzill, amb aquest pas despreocupat. Torna a la teva llar, fes-la teva de nou, redecórala amb els moments de respiració profunda, de riures amb cerveseta, de l’afecte dels retrobaments i d’anècdotes que en la distància es tornen simpàtiques. Veuràs que col·locant les teves vacances a trossets en diferents racons de casa teva, el teu espai protegit, la tornada et fa sentir feliç. I si no, potser és moment per anar pensant a fer alguna que altra obra de reforma o fins i tot una mudança.

Els humans tenim tendència a acumular. Acumulem coses, coneixements, diners, afectes, pertinences, de vegades experiències … i també cansament. Quan arriba la calor, el final de curs escolar, portem sobre les nostres espatlles moltes hores de feina, de conflictes, de gestions i problemes diversos per solucionar. ¡Buf !! Sovint obviem les nostres necessitats i també els nostres límits. No podem amb la nostra vida. Potser és llavors quan les vacances poden oferir-nos alguna cosa més que un respir. Poden ser la nostra autoteràpia, el moment que necessitem per contactar amb nosaltres mateixos, per adonar-nos com ens cuidem (o descuidem), per prendre consciència de si la vida que tenim és la vida que volem. I així, decidir actuar amb nosaltres i amb els nostres, prenent la responsabilitat del que vivim, donant valor i espai a allò que realment fa que ens alegrem d’estar vius.

De vegades els sentiments ens aclaparen, ens arrosseguen com un cavall desbocat a risc de partir-nos el cap. Altres ens bloquegen, ens mantenen espantats en un racó com si la sang se’ns hagués espessit o congelat dins. Altres vegades ni tan sols tenim accés als nostres propis sentiments, com si estiguéssim anestesiats. Participar en una sessió de constel·lacions és donar-nos l’oportunitat de contactar, com la llum entra per les escletxes, amb les nostres emocions profundes que ressonen a través de les històries i emocions d’altres. Es crea un espai d’obertura i de sanació del qual podem participar amb només la nostra presència i una actitud d’agafar allò que necessitem i oferir en el grup allò que som. Així, senzillament (pots participar-hi a Cardedeu el 13 de març)

… o el món em tracta malament. ¿Com tracto jo al món? I si no fos sempre cert que es recull allò que se sembra? I si sembro aquí i el fruit el recull un altre? ….. Llavors jo també de vegades recullo fruits que no he plantat. Només sé que jo també co-creo el món, i per això trio dins meu, el món que vull, per tal que fora de mi també el món que vull pugui ser una mica més possible.

Iniciem un nou any. Un moment, com qualsevol altre, per fer balanç. Des d’aquest espai mínim dins del ciberespai inabastable, des d’aquest espai terapèutic i de creixement, desitjo -i també a tu que llegeixes aquestes línies-, que aquest any coincidim, d’una manera o altra . I que aquesta coincidència sigui, per a tu i per a mi -i també per altres- una experiència que ens faci sentir més vius i més complets, orgullosos de ser qui som: cada dia una mica més nosaltres mateixos.

Si sabés d’on surt la tristesa, o la inquietud, si sabés … Però no sé, i em tempta negar-ho. I no obstant això hi és, de vegades. Potser sigui el ressò d’un passat antic que la memòria esborra o amaga; potser sigui un murmuri del present, tan ampli, tan polifacètic, tan interconnectat; potser és una intuïció de futur que sense ser-hi encara, ja camina. Perseguiré una causa, amb la totpoderosa ment i serà inútil. Perquè dins no existeix el temps, la frontera entre allò real i imaginat s’esfuma. Llavors, humilment, només queda descansar, esperar, mirar per la finestra la tardor, mirar sense veure allò invisible, per poder sentir i deixar que el que és, sigui.