Quan s’adonà que només eren vidres trencats, els va fer a un costat amb les mans, curosament, i ja no li feriren més els peus
Posts by: Anna Ferre
Néixer és un moment
Un dia em digueren que morir és un moment. A vegades semblaria que també néixer és un ‘blup’ d’un instant. Tot el que s’esdevé abans del ‘blup’ és preparació, i el que s’esdevé després és simple descans.
‘Blup’ com obrir una ampolla de vi en treure el suro, o de cava, tot i que llavors ja no és ‘blup’ sinó un so més escandalós, vibrant i eixelebrat.
I el moment mateix del naixement m’agafa de sorpresa, com si, malgrat la preparació i l’espera, no ho hagués imaginat ni previst mai així. Hi sóc, aquí, acabada de néixer com si no sabés d’on vinc ni on vaig, mig estabornida i absolutament desconcertada. I tanmateix les passes, encara un pèl aèries, em duen a perfumar aquesta discreta ocasió amb un encens i a regalar-me (amb dubtes i vergonya) un caprici. En el fons, només perquè és bonic i perquè m’agrada que tingui valor, talment com un naixement.
També una vegada em van dir que no importa si la vida és llarga o tan breu com uns minuts, el que importa és haver viscut. Existir. Elixir d’amor fet terra, aire, mar i foc. Benvinguda de nou, benvinguda a nou. Beneït repòs.
Com una plàcida mort
L’ànima cansada,
el cor descoratjat,
un filet de vida
que batega d’esma.
Despullar-se sense pressa
dels vestits que en els marges
ja no ens protegeixen.
Desfer-se sense esforç
ni oposició,
diluint-se a poc a poc
en llàgrimes sense tristesa.
Perdre’s del tot, sense por,
desdibuixant-se els límits de l’existència.
Plàcida rendició.
Alas en la nieve
La força de la fragilitat
(Castellano) Dejarse flotar
(Castellano) Melancolía
(Castellano) La vida es gracia
(Castellano) Honro mi cuerpo
Suau i intens
Escolto a sota d’allò que sento,
Sota la meva tristesa, sota la meva por,
sota la meva plenitud.
Escolto un batec suau i dens,
Obro el cor i em regalo sentir l’eco
Del moviment de les ales, so que s’estén sense límits,
I que en marxar de mi, a mi retorna,
Més intens, més savi, més ple.
Em fa sentir més buida de mi,
El cos més pesat, escampant-se damunt la terra humida i rica,
Com lava incandescent, sense destí, sense pressa, abans de tornar-se pedra.
Em sento part, en els ulls de cada company,
com el bri d’herba dins el prat,
Em sento valenta, plena de la bellesa de l’arbre caigut enmig del bosc
Em sento atenta i vigilant, i com la marmota,
Escolto el vent que, generós, em porta comprensions plenes de silenci