Soc la que guarda i la que empeny,
La que inspira i la que passa l’escombra
La que cuina i la que jardineja
La que s’admira i la que es distreu
Jo soc elles i elles son jo
El meu cor petit és un vidret trencat del vas que algun dia va contenir aigua
I també sóc la font i sóc l’aigua…
I sóc sobretot, la set… la set.
Observo totes aquestes paraules
desordenades,
Com els meus cabells, en despertar.
Busco pentinar-les i descobrir el seu ordre,
Encara secret,
I que donin llum a un sentit que m’espera.
Elles es deixen, dòcilment,
I conformen uns versos senzills
Que aquieten la meva incertesa.
Les engalano una mica i, piadoses, alimenten la meva vanitat.
Sospito que no he sabut escoltar
El seu murmuri gràcil i delicat
Una cosa sàvia com un amanyac.
Potser no eren paraules,
Sinó retalls a les golfes
De sentiments abandonats
Com fulles, caigudes de l’arbre.
Observar i respirar, calladament,
veure la vida fluir, sense intervenir, deixar-se tocar i alhora deixar anar.
Abandonar tota pretensió de ficar les mans,
només lliurar-se en presència, compassiva,
acompanyant allò que s’esdevé.
O cridar, llançar la veu esquinçant silencis de por,
omplir amb el crit l’espai d’aquells a qui se’ls ha arrabassat.
Cridar per denunciar la injustícia, despertar consciències,
veu dels sense veu, com sempre, en la història.
En això estava jo quan m’he capbussat en el mar,
i els llums del matí jugaven amb la meva ombra
que dansava en el fons sorrenc,
a través de l’aigua transparent, esmunyedissa i salada.
I uns peixets, ingenus o atrevits, em picotejaven els peus.
En sortir d’aigua, m’he posat crema protectora
perquè el sol no m’abrusés la pell.
L’ànima de poeta és l’anhel de fer perdurar la bellesa i un vestit per transitar els nusos de l’existència
Ho sento, aquesta entrada no te traducció al Català
Quan et sentis fràgil, sense força, poca cosa, i dubtis de tu, recorda totes les batalles que has lliurat.
Recorda quan eres una criatura, encara innocent i espontània, i vas sortir endavant, malgrat tot allò que per a tu va ser massa:
massa crits i violència dels més grans, o massa comentaris que et feien sentir inútil, o massa por quan et deixaven sol a les fosques, o massa bogeria al teu voltant, o massa malaltia dels que t’havien d’haver cuidat i no van fer-ho.
Ara, tens tota aquella força d’haver sobreviscut quan eres sensible i impotent, la saviesa de la vida viscuda i la capacitat de decidir moltes coses que de petit no pugueres triar. Ara és el teu moment.
A vegades, quan dormo, hi veig clar,
Nodrida de descans, de bosc i caminades.
Sé què vull:
Aceptar l’ahir,
Viure en presència l’avui i
Creure en el demà
Caminar més a poc a poc,
Airejar els meus pensaments a l’era,
que el vent separi el gra de la palla
Donar-me el temps de sentir
I de pair allò que sento:
Acompanyar-me les tristeses,
Respectar el meu enuig i deixar-lo parlar
Escoltar i cuidar les meves pors
Obrir-me a l’alegria i que corri i voli
Que la bellesa no em passi per alt…
Ni tampoc per sota
Que em travessi per dins i
En el seu pas m’alimenti
Que quan els qui m’estimo em pesin
Obri el cor i deixi anar, que deixi anar!
Que quan l’onada, en la seva espectacular plenitud,
m’espanti, allà dins de la mar blava,
Pugui confiar en l’art de l’equilibri,
Delicat, entre fer que sigui i deixar que sigui
Que em pugui mirar sempre des d’una mica enllà
Que em pugui sentir sempre des de ben endins
Que descansi quan estigui cansada
i cuidi la meva fragilitat
Que estimi a la mida del meu cor
I en sostingui la força
Que la compassió hi faci niu
I que jo, Anna, pugui respirar la llibertat del món.
Tivissa, maig 2019
