Anna Ferre Giménez

De vegades els sentiments ens aclaparen, ens arrosseguen com un cavall desbocat a risc de partir-nos el cap. Altres ens bloquegen, ens mantenen espantats en un racó com si la sang se’ns hagués espessit o congelat dins. Altres vegades ni tan sols tenim accés als nostres propis sentiments, com si estiguéssim anestesiats. Participar en una sessió de constel·lacions és donar-nos l’oportunitat de contactar, com la llum entra per les escletxes, amb les nostres emocions profundes que ressonen a través de les històries i emocions d’altres. Es crea un espai d’obertura i de sanació del qual podem participar amb només la nostra presència i una actitud d’agafar allò que necessitem i oferir en el grup allò que som. Així, senzillament (pots participar-hi a Cardedeu el 13 de març)

… o el món em tracta malament. ¿Com tracto jo al món? I si no fos sempre cert que es recull allò que se sembra? I si sembro aquí i el fruit el recull un altre? ….. Llavors jo també de vegades recullo fruits que no he plantat. Només sé que jo també co-creo el món, i per això trio dins meu, el món que vull, per tal que fora de mi també el món que vull pugui ser una mica més possible.

Iniciem un nou any. Un moment, com qualsevol altre, per fer balanç. Des d’aquest espai mínim dins del ciberespai inabastable, des d’aquest espai terapèutic i de creixement, desitjo -i també a tu que llegeixes aquestes línies-, que aquest any coincidim, d’una manera o altra . I que aquesta coincidència sigui, per a tu i per a mi -i també per altres- una experiència que ens faci sentir més vius i més complets, orgullosos de ser qui som: cada dia una mica més nosaltres mateixos.

Si sabés d’on surt la tristesa, o la inquietud, si sabés … Però no sé, i em tempta negar-ho. I no obstant això hi és, de vegades. Potser sigui el ressò d’un passat antic que la memòria esborra o amaga; potser sigui un murmuri del present, tan ampli, tan polifacètic, tan interconnectat; potser és una intuïció de futur que sense ser-hi encara, ja camina. Perseguiré una causa, amb la totpoderosa ment i serà inútil. Perquè dins no existeix el temps, la frontera entre allò real i imaginat s’esfuma. Llavors, humilment, només queda descansar, esperar, mirar per la finestra la tardor, mirar sense veure allò invisible, per poder sentir i deixar que el que és, sigui.

Dues forces oposades operen a nosaltres. D’una banda, la força “cap a dins”, no separar-nos dels nostres, pertànyer a qualsevol preu, no trencar la unió. És aquesta força que prové del nostre nadó depenent, que sent i viu (encara no pensa) igual que la mare, aquest bebè que per la necessitat de supervivència es manté unit simbiòticament, sense distingir jo-tu.

D’altra banda la força “cap a fora”, la explosió cap a un món immens. Aquella de l’adolescent, que està aprenent a qüestionar què li serveix i què no per desenvolupar-se en un món exterior amb mil opcions.

Així, en el procés de maduració personal anem construint la nostra autonomia, aprenent a diferenciar els nostres sentiments i necessitats sense confondre’ns, fent-nos cada vegada més responsables de nosaltres mateixos. Quan això succeeix, podem substituir les relacions de codependència en què un guanya i l’altre perd, per relacions més sanes basades en la interdependència lliure, en què cada part se sent plena i sense esforç, vol compartir amb l’altra la seva plenitud.