una tarda de constel·lacions plena de silenci, de sons, d’energia, d’informació, de suavitat … molta vida, pura vida. Gràcies a tots els que ho vam fer possible … i als nostres, que ens van precedir… amb tot.
I des d’aquí i ara, jo dic sí, sí a la Vida, tal com és.
Alguna cosa s’ha mogut, ha passat alguna una cosa que toca en mi una emoció profunda (o amagada) i no sé què és. Vull escoltar i no sento, vull veure i no veig, vull entendre i no entenc. Només el meu cos es posa en una alerta subtil, i sento que vol aturar-se, quedar-se quiet, no moure’s per deixar que el que està succeint – i no sento, ni veig, ni entenc- pugui trobar el seu lloc, sedimentar-se si les aigües romanen quietes. És una quietud activa, humil, respectuosa i confiada … potser el pòsit sigui nutritiu i pugui donar algun fruit, en algun moment, en algun lloc … en el meu ser amb el tot.
Canviar en allò profund és tenir la certesa que el que és vell no em serveix, que és una cosa del passat que queda enrere en el camí.
Canviar en el profund és sentir la incertesa que el que és nou encara no ha arribat del tot, que no ho entenc, que no ho puc atenallar.
Perquè hi ha canvis que cal fer malgrat les terribles veus conegudes, travessant la por inevitable … i, amb sort, deixant-nos bressolar per les aigües de la vida que transcorren en algun lloc molt endins del nostre ésser.
El que és estrany és viure. La confusió, els problemes, les pors, els aclaparaments, la còmoda i tranquil·la quotidianitat… i un dia, es produeix un moment de lucidesa (o de bogeria, impossible distingir-ho): tot el viscut, totes les relacions, totes aquestes dificultats, tot, tot, tot sembla ser diferent. Allò real sembla un conte, allò nou -vist des de fora, des de fora del temps i de l’espai-sembla real. I s’obre una VIDA diferent, una vida composta de moltes vides, del bo i el dolent tot junt en una dansa estrepitosament, incomprensiblement, senzillament harmoniosa. I després, a seguir remant en aquesta, en aquella estranya vida.
La sang dels nostres, la nostra sang, flueix de generació en generació, empenyent. A Vegades fertilitzant, d’altres arrossegant-ho tot. No Hi ha dics que retinguin la vida que ens arriba a través dels nostres ancestres. Si el dolor em fa tancar el ulls, només semblarà que s’aturi, però la sang empeny en la profunditat, m’uneix i em vincula amb tots ells, els que ja van marxar. Només puc mirar, assentir a allò que fou, reconèixer en ells el seu dolor i la seva força i donar-los dins meu el lloc de dignitat, amb tot. I jo, petita en el meu ara, simplement formar part d’aquest clan, humilment, acotant el cap davant els que ja van viure les seves vides, acceptant la meva -potser més fàcil, potser més difícil- i alliberant així una mica més aquells que, a través meu, han arribat després que jo.
En els meus dits, el fred del matí en la roba mullada, arrugada … i neta.
A la cara, per sorpresa, el primer sol, desafiant confiat, senzill però solemne, la boira de la nit.
Com és a dins és fora, si ho crec, si ho vull, si confio.
I una fresca alegria corre, senzillament, perquè li dóna la gana.
Del cel a la terra, de la terra al cel. Allò diví en allò humà. L’Amor es concreta en un nadó fràgil, dependent, pobre. Tot el que és humà és estimat, tot el que és humà, també les nostres limitacions, la nostra solitud, la nostra incapacitat o la nostra por. “Jo sóc Déu”, tinc dret a existir, és més la meva existència és un regal … també en la debilitat. Abans que res, sóc estimat-estimada amb infinita tendresa i en sentir això en mi, se m’expandeix el cor, s’encomana. Sonen cascavells. Bon dia, món. 😉
Cap a dins, escalfant-nos en l’escalfor de la llar… la llar interior que desitgem amb l’escalforeta del foc, olor de brou o pa de pessic, i les carícies, somriures, jocs o cançons de mare, pare. Però no, de vegades, en entrar dins, sentim el fred de l’amor que ens va faltar, de la solitud del nostre nen o nena incompresos, el desconcert i l’enuig de la nostra fràgil i generosa confiança traïda, el fred d’allò que no vam tenir, d’allò que no va poder ser, d’allò que ens va faltar. Llavors, suaument, abrigar-se amb una bona manta, anar a per llenya i reviscolar de nou un foc, el foc que mai no s’apaga: el simple agraïment d’estar viu i de ser qui sóc, més enllà de mi mateixa.
Una estoneta de permís per sentir-me, en el meu cos, en les meves emocions. Sentir i escoltar, deixar-me portar des d’una paraula, un so, una veu a un lloc dins meu, la meva casa antiga com el temps, que va ser, és i serà. Vibrar i permetre que les ones que m’arriben harmonitzin la meva pròpia vibració en cada lloc del meu cos. I donar-me també un petit moment per convocar-me a mi mateix, a mi mateixa, a estar una estoneta en la meva pau, la pau compartida. (Us convidem a Cardedeu cada primer dimarts de mes a les 19.30. “Presència, sentits i moviment” Gratuït.)
Quan podem deixar anar allò que més volem, desaferrar-nos d’aquells a qui més estimem, deixar anar fins i tot aquesta nostra existència, de sobte podem tornar a viure. Viure la vida com el regal que és, gaudir-ne amb més plenitud, sostenir-nos també en la malaltia i el dolor i viure amb menys por, sabent que ja hem mort.